L’última trobada
7Valoració

Arriba al Teatre Romea l’adaptació de Christopher Hampton de l’obra de l’hongarès Sándor Marái, dirigida per Abel Folk i interpretada per ell mateix, per Jordi Brau i per Rosa Novell que torna, afortunadament, als escenaris.

L’última trobada és un gran text, com acostumen a ser-o tots els de Sándor Marái. Potser no expliquen grans històries, però sempre expliquen de manera magnífica la condició humana, retratant de manera detalladíssima tots els seus personatges i les motivacions morals dels mateixos.

És el cas també de L’última trobada. En aquesta ocasió trobem dos amics que es retroben després de 41 anys de no haver-se vist. No s’han vist no pas per impediments de la vida, sinó perquè un compte pendent ha detingut la seva amistat en el temps, i ara que tots dos s’acosten al final de les seves vides, han decidit encarar el seu conflicte, sigui quin sigui el resultat final.

Henrik (Abel Folk) rep la notícia de que finalment Konrad (Jordi Brau) el visitarà al seu castell al peu dels Càrpats. Així doncs, es dedica a preparar la vetllada que porta esperant més de 41 anys, des del dia que Konrad va marxar sense donar cap mena d’explicació. Per tal de preparar la vetllada, Henrik compta amb l’ajuda i complicitat de Nini (Rosa Novell), la seva governanta i antiga mainadera.

L’escenari de l’obra és molt senzill, amb l’objectiu de prioritzar la paraula. Un espai obert i buit, cobert de fulles de tardor caduques, amb 3 cadires d’estils diferents que caracteritzen 3 personatges: Henrik, Konrad i Krisztina.

Així, L’última trobada esdevé un diàleg (i conforme avança pràcticament un monòleg de Henrik) entre els amics que disseccionarà l’ànima humana i on sentirem a parlar d’amistat, de lleialtat, de passió, d’honor, de perdó i de venjança. Un diàleg que només és possible precisament perquè ha passat tant de temps des de l’última trobada de Henrik i Konrad, perquè la rancúnia i l’anhel de violència ja no existeixen, perquè l’edat i la distància possibiliten un retrobament potent i apassionat alhora que cicatritzant.

L'última  trobada Teatre Romea

Les actuacions de Brau i Folk són molt més que dignes. Folk, que té un paper més llarg i amb major protagonisme, acaba aclaparant pràcticament tota la paraula i l’escena, està especialment encertat. Reflexa passió i veritat, però sempre amb la contenció que requereix el seu personatge, un aristòcrata que ha viscut i sobreviscut les 2 guerres del segle XX i que ha lluitat per mantenir un nom i un estil de vida propis.

Els trucs que incorpora Folk a la direcció de l’obra (els jocs amb les llanternes, la xarrera amb el públic i amb el personal tècnic…), lluny de desconcentrar o allunyar al respectable de la història, serveix per distendir un text que és llarg i que té poca acció física, i també per apropar a la gent el seu personatge, a vegades caracteritzat per una mica de tibantor (el seu desamor per la música, el seu amor per la cacera i pels usos i costums d’un món que es considera superior a la resta…)

Una proposta encertada, ben resolta, dirigida i interpretada que us recomano tant si coneixeu a Marái com si no.


Es pot veure a: Teatre Romea
Text: Chirstopher Hampton
Intèrprets: Abel Folk, Jordi Brau, Rosa Novell.


Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies