Conversaciones con mamá
5Valoració

Conversaciones con mamá aterra a Barcelona per presentar-nos una comèdia romàntica amb adaptació de Jordi Galcerán, i amb María Galiana com a la mare, i Juan Echanove com a fill i a càrrec també de la direcció. Un trio d’asos que prometia molt, però que per a mi ha estat força decebedor.

La història es desenvolupa a casa de la mare, que, vídua, viu sola a una petita planta baixa i és feliç amb les seves rutines i petits plaers quotidians. A més, als seus 82 anys, acaba de trobar amb qui compartir la resta de la seva vida.

Jaime, el fill, casat i amb dues criatures, pertany al que en el seu dia es va conèixer com a classe mitjana benestant (no tinc gaire clar si això existeix encara avui en dia…). De sobte és acomiadat de la seva feina i tota la vida (i miratge) que s’havia construït com a protecció, comença a esfondrar-se.

Jaime visita la seva mare per aconseguir ajuda de cara a la seva situació de l’única manera que se li acut: vendre la casa de la seva mare per saldar els seus deutes i que aquesta vingui a viure amb ell al seu xalet als afores de Madrid.

A partir d’aquí el conflicte està servit i les converses entre mare i fill serviran per a que tots dos filosofin sobre la vida i la situació econòmica actual, es coneguin millor i sobretot, per a que Jaime s’adoni de la fal•làcia que era el seu món ideal i aprengui a valorar les lliçons de vida que sa mare li ofereix, des del seu prisma vital i optimista.

Conversaciones con mamá està plantejada com una comèdia amable, però fa aigües per moltes bandes. No conec la pel•lícula original de l’argentí Santiago Carlos Oves, però l’adaptació de Jordi Galcerán és un dels textos més fluixos que li conec. És previsible, farcit de tòpics i llocs comuns, i encara que té els seus tocs d’humor, li falta la mala llet que caracteritza altres creacions seves, i els diàlegs brillants a que ens té acostumats.

Que Juan Echanove i María Galiana són dos grans actors no ho descobrirem ara, però si aquesta obra fos la primera vegada que els veiés a escena, potser no ho tindríem tant clar. No existeix química entre els dos, o com a mínim no traspassa a l’espectador, almenys no a mi. Fins i tot a vegades sempre que es trepitgin, que es robin frases l’un a l’altra per por a no poder dir la seva. Especialment Echanove no està encertat, està sobreactuat i gens natural (potser és la conseqüència de dirigir-se a un mateix). María Galiana salva millor el paper (també el seu és més agraït) malgrat estar lesionada en un braç, pobra. Està més natural, més entranyable en el paper de la mare que estima al seu fill i vol ajudar-lo però que no renuncia a la pròpia felicitat i que té bastant més clar que aquest on resideix aquesta.

Conversaciones con mamá Teatre Goya Codorniu

És una llàstima perquè tots dos són actors que admiro, i dels quals no puc alabar la feina en aquesta ocasió.

Una cosa que m’agradaria destacar i que és aplicable a qualsevol espectacle (i a la vida, si ens hi posem) és que, si no ets capaç de sentir una emoció, és molt millor no forçar-la. Vull dir que és força inquietant i desassossegador veure un actor que fa que plora però que no transmet per enlloc. És millor no forçar-ho, insisteixo, és millor dir el text més senzillament sense incorporar un fals plor, que resulta francament lamentable i et desconnecta automàticament de la immersió en l’obra i sense possibilitat de tornar enrere. No passa tant amb el fals riure, que tolerem millor, però la llàgrima falsa que són i es percep com a tal, provoca un estat de rebuig immediat. Per tant, si no ha de ser convincent, millor que no hi sigui, no és imprescindible.

Com a positiu de l’obra destaquem l’escenografia, el pis de la mare, que està força ben resolt malgrat tenir una butaca a la cuina (?), però que acaba resultant còmode per als intercanvis de confessions entre mare i fill, i gràcies als jocs de llum (i aigua), crear el clima adient.
I també, com a positiu, la filosofia i positivitat del personatge de María Galiana: la felicitat està en les petites coses que a vegades no valorem prou, alguna cosa tant senzilla com que la persona que estimes tingui el detall de deixar-te seure al seient de la finestra a l’autobús. Alguna cosa com ser important per a algú altre.


Es pot veure a: Teatre Goya Codorniu
Text: Santiago Carlos Oves (versió Jordi Galceran)
Intèrprets: Juan Echanove, María Galiana


Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies