Carles Mallol, nascut a Figueres l’any 1981, és un dels dramaturgs i directors més fèrtils de la seva generació. Llicenciat en Comunicació Audiovisual per la UPF i en Dramatúrgia i Direcció per l’Institut del Teatre, actualment combina la docència i el guionatge amb la seva carrera teatral. La seva darrera estrena és “La Gent Molesta”, una comèdia negra que us animem a veure fins al 2 de Novembre a la Sala Gran del Teatre Gaudí.

Un dels temes de “La Gent Molesta” és, com diu la cançó d’Avenue Q, “everyone’s a little bit racist.” Tots som una mica racistes en el sentit més ample del terme; tots escombrem cap a casa nostra. Diries que aquesta tendència beneficia o perjudica els dramaturgs catalans?

Certament és un dels temes que apareix amb més intensitat a La gent molesta. Quan em poso a escriure no penso gairebé mai en donar voltes a un tema en concret, però inconscientment acabes organitzant tots els elements escènics (des del text fins a la il·luminació) al voltant d’alguna columna vertebral en aquest sentit. I en aquest cas va ser aquesta: tots protegim el que és nostre, o el que ens pensem que és nostre, i ho farem amb violència, fins i tot. Crec que té a veure amb la por. La cultura de la por s’ha tornat mainstream des del 2001 i les Torres Bessones. És una de les eines principals per justificar qualsevol acte. I aquesta idea sí que em va moure a escriure La gent molesta.

Com relacionar tot això amb la situació dels dramaturgs catalans se’m fa una mica estrany. Suposo que et refereixes a si ens mirem massa el melic. Crec que la majoria d’autors que estem escrivint ara ho fem a partir de l’admiració cap a autors d’altres països que, sigui a través de seminaris a la Beckett o de llegir els seus textos, o de veure les seves sèries, o el que sigui, ens han motivat a escriure. I potser sí que hi ha un moviment de defensa de la dramatúrgia catalana, o una insistència a posar aquesta etiqueta. No sabem si serveix per molt, però pel que sí que serveix és per donar valor a la figura del dramaturg. I això és importantíssim.

No és la primera vegada que elabores una dramatúrgia “a mida” per una companyia, però en aquest cas també has dirigit un grup d’actors novells per qui el teu text ha estat la porta d’entrada al món laboral. Què en destacaries, d’aquesta experiència?

El projecte sorgeix del Taller de Pràctica Professional de 4rt d’Eòlia. Crec que és una idea molt intel·ligent i amb un sentit brutalment pràctic. La formació dels anys anteriors per aquests alumnes és variada, però dedicar un any a enfrontar-se a l’univers professional és, segons el meu parer, encertadíssim. La gent molesta s’ha creat durant 9 mesos. Cap muntatge professional, o gairebé cap, pot gaudir d’aquests terminis, és veritat, però és un luxe. Poder escriure l’obra treballant des del minut zero amb els actors i després tenir 4 mesos més per assajar-la… Quan passa això? Mare meva, quan m’ho van proposar vaig firmar de seguida. Tot i així és una gran responsabilitat com a autor i director. Fer una peça a mida a vegades pot ser injust i porta molts mal de caps, però alhora és molt gratificant. Per mi, com a director, una de les obsessions principals en començar un muntatge és encaixar bé amb l’equip, motivar-lo, fer que cregui en la idea. I en aquests nou mesos diria que això ha passat (ja vindran i em diran el contrari J). I quan no hem encaixat, el temps ens ha permès que ens poguéssim equivocar i per mi equivocar-se és una bona manera d’aprendre. No dic res nou, però per mi és així. Ara, tampoc cal que ens equivoquem molt. J

Entrevista Carles Mallol

La gent molesta

En diverses ocasions t’has auto definit com a “hiperactiu” i el teu currículum ho avala, amb dues llicenciatures, nombrosos crèdits com a guionista, més d’una vintena de treballs com a director i dramaturg i un Premi Born sobre la tassa del vàter (o en un vitrina). Diries que és certa doncs, la famosa cita “la inspiració t’ha de trobar treballant?”

El Premi Born el tinc a la meva sala, lluint-lo… Jejeje. Però potser quedaria més hipster al vàter, és cert. El Premi Born, per cert, és un altre pilar per fer que al figura de l’autor tingui valor, prestigi. Els seus impulsors són gent que s’estima el teatre amb bogeria i, quan vaig ser allà l’any passat vaig sentir que per ells els autors de teatre som molt importants. I això és un subidon. Passa poques vegades i s’agraeix moltíssim, de debò. Fan una gran feina.

Anant a la teva pregunta, jo sempre dic que no hem de parar mai de fer coses. Crec en això de la inspiració t’ha d’agafar treballant, però sobretot hi crec perquè no crec en la inspiració. Te l’has de treballar i si no treballes molt no apareix aquesta “inspiració”. Tot i així, és cert que aquesta voracitat de no parar de fer coses se’t pot girar en contra. Per sort, passo moments de la meva vida massa “ocupat” en projectes diversos i això té un preu. Per això potser val més no parar de treballar però no fent 1000 coses, sinó fent-ne tres, o dues, fins i tot. Però jo sempre animo als meus alumnes (sóc professor, també) a arriscar-se, a engegar projectes… Cal que fem! El teatre és fer.

El tipus de teatre que t’agrada veure com a espectador és el tipus de teatre que intentes fer com a creador escènic? Diries que escrius amb un tipus de públic concret en ment?

M’agraden, per sort, propostes molt variades. Però sí, intento fer allò que m’agradaria veure sobre un escenari. Tot i que em sembla que quan veig massa coses semblants també m’avorreixo. Sempre penso que algun dia hauria d’intentar fer algun muntatge que estigués molt allunyat de mi de bones a primeres. No et sé posar cap exemple, però de fet estic dient que, malgrat que m’ho acabaria portant cap al meu terreny, m’agraden els reptes. M’agrada posar-m’ho difícil i en certa manera posar-li difícil a l’espectador. Això sempre se m’ha posat molt en dubte. Al principi d’escriure i estrenar els meus textos i les meves posades en escena eren bastant més críptiques (aquella foscor “adolescent”…) i la frase: “no he entès l’obra” sonava molt sovint… Però estava provant, estava anant al límit (al que era el meu límit llavors). Amb els anys madures i poses les coses a lloc, però tinc ganes de tornar a ser una mica més radical… Sempre costa escriure pensant que ho ha de veure molta gent i, alhora, creant al marge de la gent. No sé si és possible.

I per últim, podries completar la frase: “La gent em molesta…”

Suposo que la gent em molesta quan s’està amb els braços plegats.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies