Caramelos atómicos

2014-10-25

7Valoració

Editorial La Cúpula ens porta de retorn una de les detectius més curioses que ha donat el món del còmic. Ella és Sally Salinger, i fa una parell d’anyets la vam conèixer en aquell primer misteri titulat “Castilla Drive”. Sally continua amb la seva agència de detectius situada en la rebotiga d’un saló de manicura, a Trituro, aquesta petita ciutat d’aires ofegats en el que tot és més tèrbol del que sembla.

Tot i que aquell “Castilla Drive” era un volum autoconclusiu, sembla que l’experiència li va deixar al seu autor, el francès de pare espanyol Anthony Pastor, un bon sabor de boca, a part d’aquest premi al Millor Polar en el Festival de Angoulême. Així que no és d’estranyar que hagi decidit tornar a Trituro per la seva nova aventura gràfica. Torna amb Sally però aquesta vegada obre més el seu camp de visió, i el que trobem a “Caramelos atómicos”, més que una nova aventura de Sally Salinger, és una radiografia de Trituro i els seus habitants. El protagonisme de Sally perd pes a favor d’uns secundaris tan curiosos, depriments i distants com les seves relacions.

Així tornem a trobar a Oswaldo, aquest poeta amb el cor més gran que el seu barret, sempre al costat de Sally però també a l’ombra del marit que la va abandonar. Segueix el xoc més que generacional amb els seus fills, i les intromissions d’algun que un altre veí. Però si hi ha algú a la ciutat que centra en aquesta ocasió l’atenció de Sally aquest és Douglas Sweet, el nou amo de l’antiga central nuclear. I no és que centri la seva atenció pels seus “caramels atòmics” de qualitats psicotròpiques que té a Trituro enganxat i al·lucinat, sinó perquè la dona de Sweet l’hi ha demanat, ja que sospita que l’està posant les banyes amb aquesta ajudant que té amb aires de Winehouse. Sally descobrirà que no són banyes tot el que hi amaga.

Una nova història que pot llegir-se de manera independent i que li serveix a Pastor per perfeccionar la seva forma d’abordar el gènere, aquest noir de tons pastissos i retoladors, en el que s’atreveix a aprofundir en les relacions entre personatges, o a jugar amb la subjectivitat, i tot sense perdre realisme ni serietat. El somriure no abunda a Trituro, per molts caramels que en ella es consumeixin. Sovint comparen l’obra de Pastor amb la dels Germans Coen, i la comparació no va molt desencaminada, ambdues creen/viuen en ambients semblants, però no espereu trobar en Pardo l’humor negre dels Coen. Aquí el negre ho trobareu tenyit de color i l’humor millor no us esforceu a buscar-lo. Alguna cosa que pot pesar, sobretot considerant la seva considerable extensió.