Aquest divendres s’estrena en sales el quart i últim llargmetratge del realitzador francès Serge Bozon, “Tip Top”, adaptació de la novel·la homònima del gal·lès Bill James.
Dues inspectores d’assumptes interns de la policia, Sally Marinelli (Sandrine Kiberlain) i Esther Lafarge (Isabelle Huppert), són destinades a una comissaria d’una petita ciutat francesa de província per investigar un cas de corrupció relacionat amb la mort d’un confident. La seva presència i mètodes despertaran la desconfiança dels vilatans, sobretot policies i homes.
La cinta arrenca amb la investigació de la mort de Farid Benamar, un expolicia algerià i informant, en la localitat de Villeneuve. El cadàver és trobat en un lloc denominat Plage du Lac (localització molt present en tot el metratge i crucial en incidents posteriors)
El cas és encarregat a Esther Lafarge, sadomasoquista -i estricta seguidora del “protocol”- i Sally Marinelli, apocada voyeur. La relació d’ambdues ens regalarà divertits diàlegs on la Hupper desplegarà la seva, també, vena còmica.
Sobre la relació Algèria-França, Bozon estableix diverses correspondències: la diatriba racista de la primera escena del detectiu Robert Mendes (François Damiens) en un bar àrab, per provocar una baralla (“La Primavera Àrab és la primavera per a marietes!”). Esther (Isabelle Huppert) i el seu espòs algerià violinista, Sally (Sandrine Kiberlain) i l’espia algerià, Younès (Aymen Saïdi) o una sèrie de plans/contraplans que relacionen a un cap local de policia amb imatges dels disturbis d’Algèria en un televisor.
La pel·lícula agrada de disquisicions absurdes, diàlegs surrealistes i dislocats, on es fuig d’aquesta recerca racional de pistes, per enfocar-se en el rerefons històric colonial i les passions privades de les dues detectius.
A nivell formal, existeix aquesta indispensable relació entre l’espai i el que succeeix, els colors blavosos, turqueses i blancs, de sobte, es veuen envaïts per petits “esclats” de vermell (una flor, una fruita, una gota de sang lliscant-se pel nas) trencant l’estabilitat cromàtica i descol·locant-nos, novament.
No obstant això, “Tip Top” deixa un amarg sabor de boca, només endolcit per les interpretacions de les dues protagonistes. L’enfocament manca d’un ritme prou sòlid, la trama tendeix a ser ambigua i atrotinada. Les relacions franc-algerianes, malgrat estar presents en tota la història es tracten d’una manera superficial i plena de tòpics.
Bozón es recolza en els gestos còmics dels actors, en la seva dicció, en l’incongruent, el brut, l’absurd… En recursos que funcionen immediatament: l’esmorzar de Sally, menjant ous regirats en el sostre d’un cotxe, l’algerià pintor d’estadistes francesos, la coreografia interminable de l’espieta en la discoteca, etc… per construir una pel·lícula, entretinguda, però sense més al·licient que veure a la Huppert donant-se d’hòsties amb el seu cònjuge.
Envía una resposta