Set anys després de finalitzar “Porca Misèria”, Joel Joan torna a TV3 per presentar-nos “El Crac”. Aquesta vegada no interpreta a David Güell ni a Pere Brunet, sinó a Joel Joan, un actor, guionista i director en hores baixes que busca desesperadament obtenir un paper en la producció cinematogràfica de l’any.

En Joel Joan és egoista, egòlatra i fins i tot els seus nom i cognom comencen per “Jo”. Així és com ens vénen al personatge només començar “El Crac”, en una genial escena d’estil mockumentary que es guanya a tots els espectadors entre personatges ficticis i anècdotes reals de l’actor.

De nou escrita i dirigida per ell (conjuntament amb Hèctor Claramunt), el seu ego (ja sigui real o fictici) l’ha portat a autodenominar-se el Matt LeBlanc català, en aquesta versió territorial de l’espanyola “¿Qué fue de Jorge Sanz?” i l’americana “Episodes”.

Però a la versió de l’actor que interpretava a Joey de “Friends” les trames es basen sobretot en els secundaris. És a dir, els dos guionistes britànics que viatjaven a Estats Units per portar a cap la versió americana de la seva sèrie estaven obligats a treballar amb Matt LeBlanc, i aquest fet afectava les seves vides, mentre el fet de tornar a treballar però en una producció destinada al fracàs afectava d’altra manera al mateix LeBlanc.

I així com a altres dramedys del mateix estil com “Nurse Jackie” o “House Of Lies”, les trames secundàries són molt importants i se sap sobre la vida de la resta de personatges, a “El Crac” només n’hi ha una: la d’en Joel Joan. No se sap res sobre els personatges secundaris, a no ser que tinguin una relació puntual i vital amb el protagonista.

El problema principal d’aquest fet és que, durant els tres capítols emesos, cap personatge ha evolucionat, doncs els fets que tenen lloc només poden afectar el protagonista. I això fa que es comenci una trama circular: el protagonista vol el paper i no para de fer el ridícul per aconseguir-ho, però té massa orgull per a adonar-se’n i l’única cosa que vol és el paper, però per aconseguir-lo no para de fer el ridícul… I, com es pot comprovar, en tres capítols el protagonista només ha fet el ridícul.
El problema d’”El Crac”, però, és que l’episodi pilot va prometre molt: presentava un personatge anti-heroi molt interessant, unes relacions sentimentals que penjaven d’un fil i un plantejament inicial que donava per molt. El segon capítol va presentar a la versió fictícia d’en Roger Coma, l’antagonista sense buscar-ho d’en Joel i un personatge simplement magnífic que, amb tots els respectes pel creador, es menja a tot acompanyant que tingui en qualsevol escena.

elcrac1

Però en els últims moments del segon episodi, quan semblava que ja es tenien tots els ingredients preparats per portar a cap un plat fantàstic, hi va haver un pas enrere. I el tercer capítol ho va confirmar. Quasi com si es tingués por dels secundaris, no s’indagava en la seva evolució, ni en com tot afectava en Joel o com en Joel afectava a tot; sinó que només era una sèrie d’anècdotes sense sentit per veure encara més l’orgull, l’egoisme i els nivells de ridícul als que podia arribar el personatge principal.

I això feia que cada vegada que semblava que podia fer alguna cosa ben feta, que podia avançar o podia canviar algun dels seus defectes, tornava a mostrar que era incapaç, i l’emoció baixava en picat.

Està clar que l’espectador no vol veure en tres capítols com el personatge evoluciona de cop. Amb tres capítols encara se l’està coneixent. Tot i així, un personatge no només té una cara o una mateixa actitud davant de tot tipus de situacions. A cada capítol ha de tenir un estímul i aquest estímul ha de portar a una actitud conclusiva diferent, per veure com no només és d’una manera, perquè si no es fa avorrit.

elcrac2

Amb dos capítols bons contra un de dolent, el tercer episodi oferia dues possibilitats per al quart: o feia enlairar totalment la sèrie, o l’enfonsava a l’aigua. Tot i tenir tots els secundaris al seu lloc i unes bones trames per explorar, Joel Joan no ens deixa de sorprendre i, amb el quart capítol d’aquesta setmana, ha creat una nova possibilitat: la indiferència. Això és, aquell punt de les sèries en què a l’espectador ja no li importa si una setmana es perd un capítol, o si veu tota la temporada de cop quan aquesta acabi, o si directament no la veu. Sap realment greu i esperem que Joel Joan i Hèctor Claramunt ens tornin a sorprendre en algun dels pròxims capítols creant una quarta possibilitat: la renaixença.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies