Zero – La Finestra Digital

Zero

2014-10-21

10Valoració

Edward Zero és un espia de L’Agència, més aviat un assassí entrenat des de petit per no tenir cap sentiment, complir la seva missió -per salvatge que sigui- i no ser detectat. Aquest plantejament inicial podria semblar gastat i sobreexplotat, però en mans de l’emergent Ales (sí, amb essa) Kot s’ha convertit en una de les meves sèries favorites de l’actualitat.

El relat comença amb el protagonista buidant una ampolla de licor, mirant l’horitzó, impassible i cansat, vell, amb un nen apuntant-li a la cara amb una gran pistola. Ell no l’impedeix disparar, tan sols li prega que l’escolti abans de fer-ho. I així ens atrapa en el relat de la seva vida com a agent secret en un futur pròxim. Després d’aquest inici ens situa en una baralla entre dos soldats cibernèticament modificats a la franja de Gaza, sí, jueus i palestins lluitant com sempre però amb soldats amb braços robòtics i fins a dalt de drogues que potencien el seu odi i la seva crueltat. Això comença fort i no ens deixa anar fins a la sorprenent revelació de l’última pàgina.

La informació està molt ben dosificada, en cada un dels cinc capítols canvia el to i el ritme. Cada final de capítol introdueix més i més al lector en la desgraciada vida emocional i afectiva d’Edward Zero. Des del dur entrenament infantil fins al seu primer assassinat, passant per la història d’amor amb la Mina. Hi ha somriures amb la convenció terrorista i crítica social a la favela brasilera. El sexe és brut i, per sobre de tot, la violència és salvatge.

Si el guió és excel•lent i els personatges atractius, perquè una col•lecció així sigui rodona necessita un bon apartat gràfic, i aquí és superlatiu. No tinc la informació de si va ser l’editor o el guionista qui va decidir que cada número fos treballat per un dibuixant diferent i molt menys que tinguessin aquest nivell de risc, però els hi asseguro que aquest moment en què es va prendre la decisió va ser una petita genialitat .

Michael Walsh, en el primer número, aporta dinamisme narratiu i un toc de brutícia en el traç que afavoreix la violència que desprèn, l’escena de sexe és magnífica -aquests diàlegs- i el lector estreny les dents mentre devora la introducció. Hi ha un cert canvi al qual hem d’acostumar quan Trad Moore agafa el segon número, amb la història de la infància de Zero, i aporta aquests dibuixos tan arrodonits, propers a l’animació que ens situen en la visió d’aquests nens que estan aprenent a matar. Tot rebenta quan Santaluoco ens brinda el capítol més experimental i colorista, proper al Pop, amb aquests fons vermells i blaus. Brillant. En el quart capítol argumentalment tornem a aquest passat amb el qual s’iniciava el còmic i Morgan Jeske s’encarrega de recordar amb un llapis en aparença ràpid i descuidat, brut com el primer numero però més tosc, que fins i tot sembla afectar la psique del protagonista . En el darrer número, amb el protagonista internat i sotmès a proves, Will Tempest ens regala un dibuix en aparença simple, de línia fina i vinyetes ordenades. Estem recomponent al protagonista, analitzant, just fins a rebre una bona hòstia a l’última pàgina.

ECC ens ofereix la possibilitat de gaudir d’aquesta joia d’Image Comics que sorprèn en els seus cinc primers números i que un servidor els hi recomana a tots.