Montenegro. Comedias Bárbaras
7Valoració

Ernesto Caballero porta al TNC, des del Centro Dramático Nacional una trilogia de Ramón María del Valle-Inclán que ens parla de la decadència d’un món gairebé feudal, el de la Galícia del propi Valle-Inclán, a començaments del segle XX.

Montenegro ens parla de la figura de Don Juan Manuel de Montenegro, patriarca de caràcter despòtic, impulsiu i caciquista d’una família dominada per la irracionalitat, la violència, l’avarícia, la luxúria, un cert salvatgisme i un conflicte constant. Aquesta “barbàrie” és la que ens portarà als diversos problemes que patirà la família i que aniran in crescendo al llarg de les quasi 3 hores de representació.

Així, comencem quan Montenegro decideix embarcar cap a Flàvia Longa, on acaba de morir la seva esposa. Esperonat pel remordiment, la culpa i els pensaments negatius, anirà fent un recorregut retrospectiu de la seva pròpia història.

Montenegro centra la seva força en una actuació coral (fins a 21 actors a escena) reforçada per una escenografia, vestuari i jocs de llums molt ben aconseguits. Un enorme pont de pedra presideix l’escenari i serveix de metàfora del camí que es recorre al llarg de la representació, però la resta d’escenes es faran amb austeritat escènica a nivell d’objectes, donant la importància i la presència als actors. Són aquests qui donen vida i credibilitat a les diferents situacions i localitzacions. Un treball corporal notable que transformarà a part dels actors en cavalls, gossos.. i gràcies a una magnífica il•luminació i a un vestuari senzill però molt ben trobat, ens traslladarem d’una casa a una altra i d’un paratge al següent amb total credibilitat, fent ús a més d’un simbolisme molt adient.

Montenegro. Comedias Bárbaras. Teatre Nacional de Catalunya

Foscor, retrets, penediment… tot queda subratllat per la il•luminació, pel joc de clarobscurs que dota d’un cert aspecte entre màgic i mitològic a l’escena. El joc corporal entre els actors dóna força als diàlegs, que en la fantàstica veu de Ramon Barea, per exemple, es carreguen de potència i significat. Són destacables els duels actorals entre el propi Barea i el jove Cara de Plata (Francesco Carril), que gosen d’una energia magnètica i força animal.

L’únic retret a fer a l’obra és que a vegades, quan es tanca un diàleg, la manera de desaparèixer d’escena i començar la següent queda una mica fraccionada, és una mica abrupta i es perd així la continuïtat que requereix l’espectacle per mantenir la tensió i el tempo.


Es pot veure a: Teatre Nacional de Catalunya
Text: Ramón María del Valle-Inclán


Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies