Montaldo ens explica la història poc convencional d’un personatge poc més que desconegut: Ignasi Montaldo, un català mut i molt tímid que va viatjar a Texas a finals del segle XIX amb un grup de persones influenciades pel filòsof Etienne Cabet, amb l’objectiu de construir una societat utòpica anomenada Icària.
Ernesto Collado (Barcelona, 1974) presenta amb Montaldo un espectable tan poc convencional i/o acadèmic com la història que ens explica. Collado escriu, dirigeix i protagonitza un espectacle de difícil classificació, que juga amb diferents formats: documental, road-movie, monòleg, conferència, conte i, en definitiva, la llibertat creativa i interpretativa total. I ho fa amb un encert absolut: el text és magnífic i Collado a escena ens ho dóna tot amb tanta habilitat que, gràcies a la complicitat absoluta i a l’empatia que genera en el públic, t’empasses la història dels fals documental que ens està explicant com si fos un vell amic, i , a més, aconsegueix que vulguis, de totes totes, que hi hagi un final feliç.
Perquè Montaldo, a més d’explicar la història d’un grup de persones que ho deixa tot per cercar el somni d’una utopia, explica, bàsicament, la història d’un fracàs. L’expedició de la qual formava part Montaldo va ser un desastre absolut: alguns dels expedicionaris ni tan sols van arribar a Amèrica, altres van morir, i molts van tenir conflictes constants un cop establerts allà. Montaldo, el català tímid i mut que dibuixava en llibretes, va ser en certa manera l’excepció: va desaparèixer i no se sap que va ser d’ell. La llegenda diu que es va establir pel seu compte i que va acabar essent cap d’una tribu índia de la zona.
Collado ens explica, en un escenari on projectors ens van recolzant les seves paraules i la història d’en Montaldo, el viatge que va emprendre a Texas seguint les desventures del seu icarià preferit, i provant així de saber que havia estat d’ell. Un excalèctric al mig de l’escenari simbolitza el viatge de tots dos i les vivències que hauran de travessar per arribar als respectius destins.
Armadillos, rodeos, noies sense braços, borratxeres, cotxes, fires de bestiar, benzineres, llums de discoteca, marihuana, porcs senglars, desamor, balls i indis. Tot això ho veurem i viurem dalt de l’escenari de la mà d’un enèrgic Ernesto Collado que ho omple i ho fa tot a fora i a dins de l’obra. Parla, balla, canta, inventa i, sobretot, comunica excepcionalment. I a més l’obra resulta divertida, malgrat estar parlant de fracassos, perquè es nota que Collado fa el que vol i com vol. La capacitat comunicativa que desplega es tant gran com la seva creativitat i la seva llibertat.
Aconsello que no us perdeu Montaldo si voleu veure una manera diferent de fer les coses, un gran actor i una història que, encara que tingui la seva part de mentida, és d’aquelles que eixamplen l’esperit.
I quina gran elecció la música de Pony Bravo, per favor! Óle!
Envía una resposta