Confidències a Al·là
8Valoració

“La bellesa és un problema? Si neixes sense cap dret a defensar-la, segur que sí. Però aleshores també en pots fer una arma, un bumerang que torni el cop a l’agressor, un cop la víctima pren consciència de si mateixa. Aquesta història d’una pastora berber que, mentre es prostitueix, confia els seus pensaments a Déu no deixarà indiferent a ningú.”

Així es presentava aquesta proposta al Festival Temporada Alta, una inspirada adaptació de la novel•la homònima de Saphia Azzeddine que ara podem gaudir a la Sala Atrium de la mà de la directora Magda Puyo.

La dona. Els dogmes del món musulmà i els del món occidental. La fe i la “fe”. La polarització extrema de la riquesa. El sexe com a actiu en un mercat de valors corromputs en el que participem activament. La misèria, paraula que tant sovint proclamem com si el seu significat es limités a un concepte homogeni i abstracte, i no pas a una sèrie de moments determinats per una absoluta (i miserable) concreció. Són aquests moments precisament, i com se’ns mostren sense voluntat d’adoctrinar-nos, el que fa que la proposta ens acompanyi molt més enllà de la última escena, que s’infiltri dins nostre no només amb imatges, sinó també amb emocions.

Confidències planteja preguntes sense imposar respostes, amb un llenguatge totalment “brechtià” que es distancia prou (i en els moments adients) com per permetre a l’espectador una reflexió activa, alhora que també l’atrapa amb l’argument i la cruesa de la situació real de tantes dones que, per molt llunyanes que ens semblin, se’ns mostren en la seva essència: exactament iguals a nosaltres.

Confidències a Al·là

Judit Farrès i Mireia Trias encarnen no només a la protagonista, sinó tot l’univers de personatges i veus que conformen el seu univers i la seva vida. El moviment i l’espai sonor (creat i en gran part generat en directe per Judit Farrès) són les armes principals d’una proposta contemporània, dinàmica, necessària, i sobretot teatral (que sembla obvi, però no es veu gaire darrerament).

La virtut principal de la proposta, en la meva opinió, radica no tant en el text base sinó en com la resta de llenguatges escènics, sota la batuta experta de Magda Puyo, l’obren suficientment a la interpretació subjectiva com per permetre reaccions oposades i simultànies entre el públic.

Així trobem que mentre algú riu histèricament un altre membre del públic pot sentir nàusees, o una profunda tristesa, i les tres reaccions són vàlides i honestes en tant que sorgeixen espontàniament. L’espai per l’humor i la reflexió dins un marc argumental tant dur li aporta un valor afegit i necessari per als espectadors.

Cal felicitar l’equip per una feina compromesa amb l’actualitat i el teatre, i sobretot cal animar al públic perquè aposti per la Sala Atrium i una proposta com aquesta.


Es pot veure a: Sala Atrium
Text: Saphia Azzeddine
Intèrprets: Mireia Trias i Judit Farrés


Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies