Hi ha pel.lícules que està clar que ja neixen amb una sobrecàrrega emocional i que arrosseguen la responsabilitat extra de funcionar, no només com a mostra cinematogràfica, sinó també com a vehicle de catarsi, de tancament de ferides, de fer justícia,… Aquesta altíssima responsabilitat pot acabar resultant un llast massa feixuc per les qualitats del film a nivell purament cinematogràfic, però també està clar que ningú la jutjarà només en aquest sentit sinó també considerant el seu objectiu afegit.
Aquest és el cas de “Lasa y Zabala” la pel.lícula de Pablo Malo que es va presentar dins de la Secció Oficial de l’últim Festival de San Sebastián i que hi arribava precedida per la polèmica, tant pel delicat tema que aborda com per la controvèrsia per les quantioses subvencions que ha rebut fins i tot quan ja estava produïda.
Tal com s’endevina, la pel.lícula explica el segrest, tortura i assassinat el 1983 de dos joves vinculats a ETA a mans de la Guardia Civil, i la posterior investigació i judici que es va dur a terme anys més tard, quan els dos cadàvers van ser descoberts a Alacant enterrats en cal viva. Iñigo (Unax Ugalde), és el jove advocat que, acompanyat del seu jove ajudant Fede (Iñigo Gastesi), intentarà posar davant la justicia als botxins, com el Coronel Galindo (Francesc Orella), a la vegada que s’enfrontarà als esforços dels implicats per encobrir els fets i silenciar els possibles testimonis.
Pablo Malo opta per intercalar present i passat en una pel.lícula que avisa des de l’inici estar basada en fets reals, però amb fragments de lliure interpretació. Els primers tenen a veure sobretot amb la part del judici, extensament documentada i que es reprodueix de forma força fidel a la realitat. En les parts que tenen a veure amb els fets passats és on el director opta per ser especialment gràfic en les escenes de les tortures i els assassinats.
El principal problema de “Lasa y Zabala” és que se li en va en part la raó per les formes amb les que explica els fets, que acaben deixant la sensació de ser més maniquees i tendencioses del que hauria un film amb pretensió de posar llum sobre uns fets verídics.
Malo fa una aposta per agafar el tema per les banyes i recrear sense embuts els fets del 1983 i els del posterior judici, 12 anys més tard. Però és una llàstima que el realitzador no hagi estat igual de valent en els fragments que tenen a veure amb el segrest i mort de Lasa i Zabala, i aquells que expliquen la situació de pressió que patia una Guardia Civil víctima de nombrosos atemptats, ni tampoc amb els papers de ETA o del Govern de Madrid tant en l’assassinat dels nois com en les coaccions als testimonis del judici que havia de condemnar els seus botxins. Alguns d’aquests aspectes queden apuntats massa tangencialment o de manera borrosa i amb la decisió de posar més èmfasi i cruesa en uns aspectes que en altres, el film adquireix un to partidista que li resta imparcialitat i realisme, fins i tot en les parts que se sap que sí van succeir tal com la cinta mostra.
Cenyint-nos als aspectes fílmics la pel.lícula es queda en el regular, sobretot per algunes decisions tècniques discutibles, l’organització d’alguns del salts temporals entre flashbacks i unes interpretacions força justetes.
En tot cas, l’objectiu afegit del film sembla acomplit per la clamorosa ovació que el públic basc li va dedicar a San Sebastiàn on majoritariament se la va qualificar de “necessaria”. Queda per veure com l’acollirà un públic més allunyat de Donostia i amb menys lligams sentimentals amb els fets. De totes maneres, una ocasió per informar-se sobre una de les etapes fosques de la història espanyola sense esperar-la narrada per alt cinema.
Envía una resposta