La jungla interior
4Valoració

Abans d’emprendre una llarga expedició científica pel Pacífic, Juan porta a la seva núvia Gala al poble on va transcórrer la seva infància. Durant la visita, la parella parla de plans de futur i afloren profundes diferències. Cinc mesos després, quan Juan torna a casa, descobreix que la seva vida és a punt de canviar per sempre.

La pel·lícula estableix dos paral·lelismes una miqueta obvis: la recerca per part de Juan d’un mosquit i d’una orquídia (que necessita d’aquell per ser pol·linitzada) gairebé extingits en una illa del Pacífic, i la relació entre el propi Juan i la seva parella Gala/orquídia necessita a Juan/mosquit per quedar-se embarassada però aquest no té cap intenció de “perpetuar l’espècie”, per la qual cosa ella acaba l’acte fecundant-se després de la innecessària seqüència de masturbació i posterior ejaculació.

La història se’ns narra en dos temps, el previ al viatge, on la parella visita la casa de la morta tia Enriqueta al poble on va transcórrer la infància de Juan. Regiren entre els seus records i velles fotografies i comencem a conèixer la història de la parent finida. Comencem i acabem, és una llàstima que no s’aprofundeixi més en les aventures de la tia Enriqueta, sens dubte més interessants que les de la parella protagonista. És en aquesta vella casa familiar on l’insecte/Juan li deixa clar a la flor/Gala la seva intenció de no tenir descendència, i el posterior al retorn de Juan d’Illa del Coco (Costa Rica) -obsessionat amb l’embaràs de Gala del que s’assabenta allèn els mars- amb tot el procés de l’embaràs (primeríssims plànols d’estries inclosos) fins a arribar al part, seqüència explícita i també prescindible.

La jungla interior

En paraules del realitzador, Juan Barrero, amb aquesta pel·lícula, estrenada en la Viennale i guanyadora del premi “Nuevas olas” en el Festival de Cinema Europeu de Sevilla: “…tractava precisament de construir un puzle amb la meva pròpia pell; escriure cicatrius amb forma d’imatges i sons; pronunciar una confessió íntima; fer una declaració d’amor; mirar un petit fragment de la meva vida recent com qui mira els cossos calcinats dels antics pompeians: ciutadans anònims sorpresos fa 2000 anys per la lava d’un volcà, dels qui -per atzar-, encara ens queden unes quantes petjades…”

El resultat és una miqueta narcisista, un “acte retratista”. El conat d’enginyeria eròtica es torna en una vaga impostura pretensiosa. Assumptes com la fertilitat, la maternitat, els canvis hormonals, l’assumpció de responsabilitats, conflictes de parella, etc. es queden en el tinter subjugats per una pretesa atmosfera hipnòtica i reflexiva de la balbotejant (càmera en mà) visió subjectiva de Juan Barrero, càmera, director, director de fotografia, muntador, actor i ejaculador (un renaixentista!)

Metàfores i troballes estètiques a part, la pel·lícula dóna sensació de buit i sense interès, ni tan sols com a experiment visual.

A destacar, això sí, la interpretació i els primeríssims plànols de l’actriu/violinista, Gala Pérez Iñesta a la casa de la ja esmentada parenta difunta.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies