Decebedor. Aquest seria, en síntesi, el resultat de A Escondidas, una de les pel•lícules que va passar pel darrer Festival de Màlaga sense pena ni glòria. Una pel•lícula plena de bones intencions però que es queda a mitges en tot allò que planteja.
Ibra (Adil Koukouh) es troba en un centre d’acollida de menors immigrants, mentre que Rafa (Germán Alcarazu) és un adolescent normal de la seva edat, amb la seva colla d’amics i les preocupacions -i tonteries- típiques de l’edat. Els seus camins es creuen per casualitat als lavabos d’una discoteca i tot i que les seves vides són totalment oposades, naixerà una unió entre els dos que els portarà a sentir coses que no podran controlar.
Malgrat els tres grans temes que planteja: homosexualitat, immigració i adolescència, la pel•lícula està mancada totalment de fonament. La història d’amor entre els dos nois gairebé s’ha d’intuir, es queda a mitges totalment. Ja no perquè hi hagi una absència total d’escenes de sexe entre els dos protagonistes -que tampoc seria necessari- sinó perquè en cap cas queda justificat com és que neix la seva atracció ni tampoc assistim a cap progrés que ens permeti entendre per què de cop i volta aquests dos joves es converteixen en alguna cosa més que amics. Els personatges estan tan desdibuixats que no poden ni tan sols evolucionar per la seva pròpia història.
Pel que fa al tema de la immigració, se’ns presenta un centre d’acolliment idíl•lic, on tots conviuen sense problemes, tranquils a l’espera que siguin extradits a la crida de la seva família. Sens dubte una oportunitat perduda d’entrar i aprofundir en un dels drames de la nostra societat avui dia. Quin és l’origen d’Ibra, els seus sentiments vers el desemparament en què el deixa la societat… Res de tot això s’analitza.
I finalment, l’adolescència totalment estereotipada que ens presenta Rueda, on la colla d’amics gira al voltant d’un líder xulesc d’hormones revolucionades i cervell reduït, sense cap matís.
Menció apart mereix l’opció del director per explicar una història tant senzilla recorrent a salts temporals i flashbacks que res aporten, convertint el muntatge en una mena de tombarella sense sentit, que només despista i embolica.
En definitiva, el resultat de A escondidas és una proposta sense cap ni peus i sens dubte una de les prescindibles de la cartellera d’aquest cap de setmana.
Envía una resposta