Divendres passat era un dia complicat per organitzar un concert. Morrissey actuava al Palau Sant Jordi i, a més, era l’aniversari de Mondo Sonoro a la sala Razzmatazz (aprofito per felicitar-los des d’aquí) amb la presència de Sidonie o Love of Lesbian. No és que cap dels concerts tingués molt a veure amb els altres, la qüestió és que molt públic potencial que podria haver comprat l’entrada per a The Handsome Family anaven atrets per la cançó de capçalera de True Detective, i aquí hi ha molt modern.

Malgrat els meus temors inicials, la sala estava ben plena. A la [2] de l’Apolo no cabia una ànima, un públic més aviat madur que es podria dividir entre els curiosos seguidors d’HBO, nord-americans que viuen a Barcelona i autèntics fanàtics del so americana. Al matrimoni Sparks els secundava un bateria i, banyats en la simple però atmosfèrica il · luminació ens van delectar amb un concert íntim. Preciosista.

A banda de la qualitat musical, la banda destaca per la seva simpatia i la interacció amb el públic. No van defraudar. Des de les típiques disculpes per no parlar castellà (Brett va reconèixer tenir més culpa, ja que és de Nou Mèxic) fins a acudits sobre la seva vida matrimonial (Rennie mirant enlluernada el seu marit mentre toca guitarra i després comentant al públic que mai deixa de sorprendre). El millor exemple d’aquesta interacció va ser quan van canviar l’ordre de les cançons per tocar “Arlene” perquè algú del públic ho demanava. I tot seguit rebutjar una altra petició, en aquest cas la meravellosa “24-hour store“, que es va quedar al cistell amb un directe “That not gonna happen“.

 

The handsome family

 

Ben aviat va sonar una de les seves cançons mes conegudes, “The Bottomless Hole“. Una cançó èpica, fronterera, inspirada en la trucada real que un senyor va fer a un programa de ràdio de Chicago en la qual explicava que havia trobat el forat a la terra més profund del món. També va ser molt aplaudida “When The Helicopter Comes” ja que la van portar a un terreny més proper al blues i en directe s’agraeix, li treu pes a un conjunt de cançons que poden arribar a ser una mica denses. Encara que tot el món esperava certa cançó que prové de la televisió, segurament tots els assistents recordaran amb especial afecte la versió en directe que van fer de “The Sad Milkman“, una balada molt trista que ells van convertir en un moment d’aplaudiment i rialles. Rennie Sparks cantava dolçament mentre Brett Sparks ens traduïa la lletra amb el seu maldestre castellà.

I sí, evidentment, van tocar “Far From Any Road“. Molts vàrem cantar (o simplement taral·larejàvem) la ja famosa melodia que els ha convertit en un grup popular. És una pena perquè és la cançó de la que menys vam poder gaudir els assistents, ja en els primers acords la gent va desenfundar la seva legió de telèfons per gravar aquests dos minuts i quaranta segons i així poder compartir amb els seus centenars d’amics virtuals al dia següent. No importa, per a la posteritat quedaran versos tan meravellosos com aquests: “Then rise with me forever / Across the silent sands / And the stars will be your eyes / And the wind will be my hands.”

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies