Posar a adolescents, sobretot noies, en l’epicentre de mons apocalíptics o postapocalíptics on han de lluitar per la supervivència està essent tot un filó en el món literari i també en la seva traslació a la gran pantalla. L’escocès Kevin Macdonald (“El último rey de Escocia”, “La sombra del poder”) és l’últim en apuntar-se a la tendència de moda adaptant una novel.la de Meg Rosoff. I de pas, aprofita aquest material per reprendre temes omnipresents als seus films com la política i els personatges moralment ambigus.
Aquí la protagonista és l’Elizabeth, o com ella insisteix en què li diguin, Daisy (Saoirse Ronan), una noia nord-americana a qui el seu pare envia a passar una temporada a Anglaterra amb els seus cosins. La noia hi arriba a contracor, sentint-se deixada de banda per un pare que ha iniciat una nova família, i plena d’amargor i rancúnia no està gens disposada a obrir-se a uns cosins que sí estan emocionats amb la seva arribada. Sobretot els petits, l’Isaac (Tom Holland) i la Piper (Harley Bird). Però poc a poc, la Daisy s’anirà fent al seu nou entorn, trobant la felicitat en la seva nova vida i fins i tot enamorant-se del seu cosí gran, l’Eddie (George MacKay). No obstant, l’alegria durarà poc quan uns atacs contra Londres portin a una guerra que separa als joves i obliga la Daisy a aprendre a sobreviure i lluitar per retrobar-se amb la seva família.
MacDonald decideix col.locar la seva pel.lícula en el punt de vista de la seva protagonista, convertint la historia en un relat humà de descobriment i supervivència que s’allunya d’efectes especials i pirotècnia bèlica. La guerra a que es fa referencia és, en la major part del film, un fantasma llunyà que afecta els protagonistes sense fer-se explícitament present. I en decidir aquest enfoc MacDonald es troba amb una aliada d’alçada en la jove irlandesa Saoirse Ronan que es la que es carrega el film a les espatlles tot el metratge i es confirma de nou, amb només 19 anys, com una de les actrius més interessants de la seva generació.
Però sí, com en totes aquestes novel.les recents a què feia referencia, aquí també hi ha pel mig una historia d’amor (més transgressora si es vol, pel fet de ser entre cosins), que quan acapara la trama fa que el film perdi punts.
Perquè el punt de partida de “Mi vida ahora” resulta interessant i a estones se li agraeixen els encerts tant en aquest tractament íntim, humà i emotiu dels efectes d’una guerra en els joves com en el viatge emocional sense efectes especials d’una adolescent enfrontada a circumstancies excepcionals.
Però en global estem davant d’una pel.lícula massa irregular. A “Mi vida ahora” es desaprofita oportunitats d’explorar temes i es deixa completament de banda parts substancials de la història, exaltant aquelles que segurament enganxaran el públic adolescent, però menystenint les que haurien pogut connectar amb una audiència més adulta que veurà poc aprofundits aspectes que la temàtica del film servia en safata de plata.
Envía una resposta