19:00 h. Sala La Riviera, Madrid. Moltes persones esperaven entrar a la sala mentre xerraven, fumaven o prenien una cervesa. S’obrien les portes i començava la rutina dels concerts: D.N.I. al primer control, entrada i comprovació de motxilles en el segon. Pocs s’atreviren a entrar des del principi, però els que ho feien travessaven el passadís i de seguida es trobaven l’escenari. El programa de la nit era el següent: While She Sleeps, la revelació metalera britànica, obririen amb el seu estil hardcore; darrera seu, els americans Wovenwar rebaixarien els ànims amb el seu metal melòdic i la culminació la posarien In Flames, la joia de la corona de l’event.

A les 19:30, While She sleeps saltaven a l’escenari. Amb una posada en escena sòbria, els anglesos trepitjaren amb una energia explosiva que va quedar patent durant tota l’actuació, tot i el poc públic que els va acompanyar. Es mostraren més durs que en el seu disc, pero no es van separar de l’estil hardcore de moda entre la gent més jove: Ritmes a estones repetitius, amb moments melòdics en les seves cançons, breakdowns i guturals. El gran protagonista fou el cantant Lawrence Taylor, que no va parar, anant d’una banda a l’altra, alternant les seves curses per l’escenari amb moviments com si estigués enmig d’un mosh. Durant el concert, no va dubtar a animar el públic a corejar-lo, es va treure la samarreta, es va llençar sobre els seus fans cantant, i fins i tot va baixar a donar unes voltes per la sala amb els seus seguidors darrera. Cal fer especial menció als fans del grup, que es van deixar les veus i els cossos als pogos; animant a la banda en cada segon de la seva actuació.

While She Sleeps

Poc es van fer poc de pregar Wovenwar després de la marxa de While She Sleeps. Els americans, més suaus en la seva música, van rebaixar la intensitat dels anteriors. Amb alguns errors de so, no es van sortir del que es pot escoltar en el seu nou disc: Molts riffs i cançons curtes i enganxoses, afegint la nota discordant amb les altres dues bandes en l’absència de guturals en les seves cançons. Van fallar, per desgracia, en la connexió amb el públic, que va ser molt marcada després de l’anterior actuació. Van tenir ja molta més audiència que els britànics però el seu va ser un directe breu i amb mínima interacció amb els presents. Van interpretar la seva música i van marxar sense més.

Wovenwar

A les 21:30 h., la sala es va acabar omplint i el públic s’acostava més a l’escenari quan l’espera dels més desitjats arribava a la fi. La il.luminació s’apagava lentament i començaren a entrar els integrants de In Flames. Els espectadors embogiren. Amb només uns focus de llum de diferents colors, In Flames va apostar per una posada en escena senzilla que fou un èxit. Els suecs van començar tocant dos temes del seu nou disc “In Plain View” i “Everything’s Gone”, fent creure al seu públic per uns moments que es compliria el que molts temien, que dedicarien més temps a interpretar temes del seu nou àlbum i deixarien enrera els seus anteriors treballs. Però res més lluny de la realitat quan, a partir d’aquí, els temes del “Siren Charms” van sonar molt de tant en quant.

In Flames va prosseguir la seva ruta amb “Fear is the Weakness” i “Trigger”, amb les que el públic no va deixar de saltar i corejar. La gran sorpresa fou “Resin”, del seu quart àlbum, fent una clucada d’ull als seus fans més antics. Continuaren amb “Where the Dead Ships Dwell” i es van decantar per tocar més temes del nou disc com “With Eyes Wide Open” i “Through Oblivion”. Proseguiren amb “Ropes”, “Delight and Angers”, “Cloud Connected”, el conegut “Only for the Weak” (que va fer que el públic arrasés la pista en un gran pogo), la balada “The Chosen Pessimist” i “The Quiet Place”. Com a última cançó de “Siren Charms”, es van decantar pel single “Rusted Nail”, però el colofó final de l’actuació va ser acabar amb alguns dels seus temes més coneguts, com “The Mirror’s Truth”, “Deliver us” i “Take This Life”. En resum, un repàs als seus discs més recents, en els que van destacar “A Sense of Porpouse” i “Sounds of a Playground Fading”, com en el seu anterior concert a España, al Festival Costa de Fuego (Benicàssim) el 2012.

In Flames

Una de las preocupacions dels fans sobre el nou disc és que el grup hagués perdut la seva essència, el seu estil particular i que ja no sonessin igual. Aquests dubtes es van resoldre al concert, en el que a cada cançó van saber donar el toc característic de la seva música deixant de banda els arranjaments electrònics pel disc i eliminant-los del directe. Tampoc va faltar la interacció amb el públic, amb el cantant Anders Fridén, parant entre cançons per xerrar amb la gent i agrair la calidesa que els brindaven els seus seguidors. En una deles seves intervencions, va comentar al públic que, a pesar de que li semblava bé que es grabessin els seus directes, li agradaria que el públic deixés les càmeres i els mòbils per gaudir de la música de la banda, cosa que es podria extrapolar a tots els concerts avui en dia. A més d’aquestes parades, va pujar a dues persones a l’escenari perquè els gravessin mentre tocaven alguns temes i fins i tot, a un d’ells, Peter Iwers li va cedir el baix perquè tingués el seu petit moment de glòria.

Van ser propers i es va notar per la intensitat amb què va respondre el públic. Interpretaren les seves cançons i van emocionar als seguidors en una hora i mitja molt intensa, però no es van atrevir a tocar cap bis. No obstant, això no li va restar alegria als allà presents, després d’haver presenciat un gran concert de metal. Com sempre, In Flames vingueren, arrasaren i no van decebre.

Escolta In Flames a Spotify

In Flames

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies