Victòria d’Enric V
7Valoració

Victòria d’Enric V es va estrenar al passat Grec, i ara obre la temporada al Lliure de Gràcia per viatjar de mà de la Kompanyia Lliure a l’univers shakesperià de la guerra i descobrir el veritable sentit de la victòria.

La versió que ha fet Pau Carrió de l’obra de William Shakespeare és actualitzada i amb llibertats interpretatives, però no perd l’essència del que l’obra vol transmetre. Hi ha i hi hagut nombroses adaptacions de l’obra, però Carrió aconsegueix dotar a l’obra d’una estètica i una personalitat pròpies.

La història d’Enric V ens situa, d’entrada, al capítol anterior de la trilogia de Shakespeare, a Enric IV, quan Enric és encara un jove príncep de vida dissoluta i esbojarrada que sembla no tenir cap interès ni per la política ni pels afers del reialme. Un cop mort el pare i coronat rei, Enric V, abans conegut com a príncep Harry o com a Hal, ens transforma en un home d’Estat, i, atiat per l’església, decideix enrolar-se en una guerra contra França per reclamar, segons el dictat de la Llei Sàlica, els seus drets al tron.

Contra tot pronòstic, Enric V guanya la batalla d’Agincourt i acabarà esdevenint rei de França. La reflexió que dibuixa l’obra, no obstant, i que Carrió ha volgut ressaltar en la seva versió, és quin és el preu de les victòries.

Tant al context de l’obra original com a l’actualitat, l’èxit i la victòria, sigui aquesta en l’àmbit que sigui, sembla regir les directrius de la humanitat. Tothom vol aconseguir objectius, èxit i satisfacció. El que sovint oblidem és que per a que hi hagi guanyadors, sempre ha d’haver-hi, en contraprestació, perdedors.

I aquesta és la reflexió principal de Victòria d’Enric V: si aconseguir la victòria paga realment la pena si tenim en compte qui i què deixem pel camí per tal d’aconseguir l’objectiu. No és només l’absurditat i al crueltat de la guerra, sinó el fer servir als altres instrumentalment, com a mitjans per tal d’assolir allò que un dia vam concebre que volia dir victòria.

S’ha de felicitar a Pau Carrió per la total consecució de la transmissió d’aquest missatge i per fer-ho de manera que humor, poesia, drama i música estiguin tan ben engalzats.

Sóc molt fan de l’estilisme i el vestuari triats per a la representació, i també de la disposició de l’escenari i l´ús de la il•luminació. A un escenari pràcticament nu, trobem que la tarima principal de l’escenari està envoltada per 2 grades laterals i una central, fet que apropa al públic a l’escena i als actors al respectable.

Victòria d'Enric V

Els actors, en aparèixer a escena, semblen trets d’una fantasia a mig camí entre l’steam punk i les tradicional terres galeses. Molt a favor del look triat per l’espectacle, barrejant tradició i modernitat d’una manera senzilla i efectiva.

Un altre aspecte destacable de la representació és la música. Quan vaig veure els instruments a darrera l’escenari en entrar a la sala, vaig ser escèptica en quant a si seria necessari i adequat acompanyar un text com aquell amb música, i també tenia curiositat per saber com s’hi encaixaria. Però he de dir que tant Arnau Vallvé (bateria dels Manel i responsable de la música) com Anna Rubirola (coreografia) han fet una feina esplèndida.

La música acompanya, anticipa, reforça, dóna pau i és gairebé poètica a voltes. M’ha agradat molt com s’ha conjugat amb la història, com està present i s’agraeix, i malgrat tot, no han convertit l’obra en un musical.

Els actors de la Kompanyia Lliure estan tots força bé a escena, amb solvència, complicitat i un gran treball coral de qualitat on destaquen especialment Pol López, David Verdaguer i Laura Aubert.

Pol López és un Enric V creïble tant en la seva versió canallesca com en la de comandant de les tropes. Pep Ambrós, Laura Aubert (gran), Albert Prat, Mima Riera i David Verdaguer es desdoblen en més d’un personatge amb una mínim modificació de vestuari i resulten encertats en cadascun dels papers. El propi Pau Carrió representa a escena el paper de Cor, i també forma part de la interpretació musical en directe juntament amb Arnau Vallvé, i ocasionalment algun altre component de La Kompanyia.

Tot i tenir força coses positives i valorables, l’adaptació de Carrió resulta irregular en intensitat i ritme. Els fragments de llarg recitat de caire més fidel a l’original s’haurien pogut acompanyar de més acció o recursos visuals, de manera que fossin més àgils i menys avorrits. Altres llibertats que s’han pres en l’adaptació de l’obra són, en canvi, meravelloses. La recreació de la batalla final entre la sang i el fang estan resolts d’una manera magistral, de fet l’última mitja hora és altament notable (no vull donar més detalls per no aixafar la sorpresa al futur espectador). La resolució de l’espectacle és bellíssima i impactant, amb molt poc però molt ben pensat aconsegueix transmetre tot l’horror i la desesperança de la guerra i de la mort. Quan més personal i arriscada és la interpretació, és quan l’obra i les actuacions, en conjunt, guanyen sobremanera.

Una proposta doncs, atrevida i interessant d’un clàssic revisitat mil vegades però que aquesta vegada, té una veu molt pròpia i personal.

Només una petició a la gent del Teatre Lliure: si us plau, canviïn les cadires de plàstic de les grades, són una veritable tortura.


Es pot veure a: Teatre Lliure
Text: Pau Carrió
Intèrprets: Pep Ambrós, Laura Aubert, Javier Beltrán, Paula Blanco, Pau Carrió, Pol López, Albert Prat, Mima Riera, Maria Rodríguez, David Verdaguer, Arnau Vallvé.


Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies