L’estrena més esperada de dimecres era “Annabelle”, la pel·lícula que suposava el retorn de la fascinant nina apareguda a “The Conjuring”. I les expectatives, possiblement massa elevades, no han resultat satisfetes. Completem el dia amb “The double”, interessant en la forma però més buida en el fons i “Oculus”, un relat espectacular
ANNABELLE
“The conjuring” començava amb una petita història per presentar el matrimoni protagonista, els Warren. Els demonòlegs s’enfronten amb una nina, l’Annabelle, que està assetjant a dues noies i en cinc minuts el públic es va quedar totalment enganxat amb la nina.
Dos anys després arriba la pel·lícula dedicada a Annabelle, una història que prometia ensurts i que tothom esperava que s’assemblés a “The conjuring”. A aquesta preqüela, la nina pertany al matrimoni protagonista, que viurà un tràgic esdeveniment quan rebin l’atac dels membres d’una secta. Aquest terrible fet serà l’origen de la vinculació d’Annabelle amb el mal i viurem com assetja als protagonistes de la història.
Un punt de partida interessant acaba deixant una pel·lícula massa estàndard, de manual i que no ofereix cap sorpresa. John R. Leonetti no és James Wan i tot i que intenta replicar les atmosferes i la manera de construir els ensurts, no en sap i és totalment incapaç d’oferir un nivel de tensió constant al llarg del metratge. La història uneix elements de moltes pel·lícules del gènere però es fixa especialment (i sense cap tipus d’èxit) en “La semilla del diablo”, i té un desenvolupament irregular i poc emocionant. No acompanyen tampoc uns protagonistes poc carismàtics, amb els quals és difícil identificar-se.
En definitiva, “Annabelle” va rebre una acollida molt freda a Sitges i és bàsicament perquè els cinc minuts que la pel·lícula de Wan dedicava al personatge eren molt més terrorífics que els 90 d’aquesta pel·lícula, on la nina perd tota la presència pertorbadora que tenia.
OCULUS
El protagonista silenciós del film és un antiquíssim i ominós mirall, amb el poder d’alterar la percepció de la realitat dels seus amos, arrossegant fins a la bogeria. Les seves últimes víctimes van ser un matrimoni, els fills van quedar orfes i inevitablement traumatitzats. Anys més tard, Kaylie, la filla gran, localitza l’objecte i el compra, i convenç al seu germà Tim del seu pla per escapar de la influència del vidre nefast i acabar amb el seu tràgic historial.
A partir d’aquesta idea, Flanagan desplega un impressionant control de la posada en escena, el muntatge i la narració, aprofitant elements mínims (mai una poma i una simple bombeta havien donat tant de joc) per a crear un relat literalment especular que, si colpidor tram final, confon els temps vitals dels seus desgraciats protagonistes.
THE DOUBLE
Richard Aoyade adapta una novel·la curta de Dostoievski i ens presenta una història de dobles, de dos personatges interpretats per Jesse Eisenberg. Un és un noi tímid i insegur, incapaç d’imposar les seves opinions i de dominar la seva vida. L’altre és totalment l’oposat, segur, atrevit i decidit a fer el que sigui necessari per aconseguir els seus objectius.
El joc de Jeckyll i Hyde que planteja Aoyade s’allunya molt de reflexions filosòfiques i es converteix en una batalla per recuperar la identitat, per ocupar el lloc de l’altre. I és una batalla molt ben narrada, visualment elegant i auditivament complexa (el so és un dels elements destacats del film), però que resulta intranscendent.
“The double” no és una mala pel·lícula. El repartiment està molt bé, té elements aïllats que són molt interessants però el conjunt genera més indiferència que interès.
Envía una resposta