Seguim repassant les pel·lícules del Festival, “‘71”, del debutant en el cinema Yann Demange, “The Voices”, una comèdia negra de Marjane Satrapi i “Stereo”, un laberíntic thriller ple de sorprenents girs.
THE VOICES
La coneguda autora de còmics Marjane Satrapi ens presenta la seva primera pel·lícula en solitari, “The Voices”, una comèdia negra amb molta sang i un extraordinari Ryan Reynolds. Reynolds interpreta a un jove amb problemes psicològics que treballa a una empresa de sanitaris. És un noi una mica estrany però els seus problemes es reflecteixen clarament quan arriba a casa i manté converses amb els seus animals, un gos i un gat.
La pel·lícula de Satrapi és una comèdia negra molt divertida (particularment gràcies a les converses entre Reynolds, el gos i el gat) però també plena de moments excessius, molta sang i un punt salvatge. La pel·lícula manté el ritme i la tensió de principi a fi, donant-nos una quantitat més que apreciable de grans moments i uns crèdits finals espectaculars, que justifiquen el visionat de la cinta.
“The Voices” ha estat rebuda a Sitges amb una gran ovació, una de les més grans d’aquests primers dies de festival. Intensa i molt valenta, amb una gran interpretació de Reynolds, Satrapi sorprèn apropant-se al fantàstic amb desinhibició i moltes ganes de divertir.
‘71
En l’emblemàtica “Bloody Sunday”, Paul Greengrass retrata l’enfrontament de l’exèrcit anglès amb els milers d’irlandesos que es van manifestar en favor dels seus drets civils l’any 1972. El film “‘71”, del debutant en el cinema Yann Demange, ens situa en l’any abans d’aquells fets tràgics per oferir-nos una altra perspectiva dels anys tumultuosos viscuts a Irlanda del Nord. Concretament, ens situa en el punt de vista d’un jove soldat anglès que és enviat a Belfast per dissoldre els enfrontaments entre els nacionalistes de l’IRA i els unionistes de la UDA. Enmig de la batalla, quan esclata el caos, el jove Gary Hook queda atrapat entre els dos bàndols.
Demange ofereix, en definitiva, una mirada crítica de la violència irracional que, un any després, acabarà sent aquell Sunday Bloody Sunday. Demange, però, no té l’esperit documental de la crònica de Greengrass, sinó més aviat una mirada expressionista i estilitzada. La trepidant fugida nocturna pels clarobscurs dels carrerons de Belfast és un dels passatges més interessants de la pel·lícula tant pel seu dramatisme com pel seu suspens i tensió. La procedència televisiva de Demange no és un handicap sinó tot un al·licient. Els thrillers en forma de mini-sèrie “Top Boy” i “Presunto culpable” presagien que, ben aviat, Demange agafarà força protagonisme en el gènere.
STEREO
El protagonista és l’Erik (Jürgen Vogel), un home que busca viure una vida tranquil·la entre el seu taller de motos i la seva relació amb la seva parella i la filla d’aquesta. Però un dia comença a ser assetjat per en Henry (Moritz Bleibtreu), un home encaputxat, mentre anem coneixent el seu passat i qui és aquest que el segueix a tot arreu.
Després del seu pas per la Berlinale, ens arriba “Stereo”, un laberíntic thriller ple de sorprenents girs que reuneix 2 estrelles del cinema alemany, Jürgen Vogel (L’Ona) i Moritz Bleibtreu (Soul Kitchen). Tots dos es presten a un duel interpretatiu en aquesta crua història sobre la venjança, la memòria i l’alliberament. Per la seva forma estilitzada, per la seva atmosfera en constant tensió, per la seva expressiva fotografia de colors vius i per la seva banda sonora electrònica, “Stereo” es podria vendre com una mena de “Drive” germànic.
En conjunt de forma ben construïda, amb ritme i interessant encara que no resulti excessivament original encara que, de vegades, necessitaria una mica més de pausa a l’hora de mesclar l’acció criminal i el thriller psicològic.
Envía una resposta