Els mons onírics guanyen protagonisme en una pantalla que també exhibeix suspens. Arriba “La distancia” el segon film de Sergi Caballero i torna Mike Cahill, que va guanyar el Mèlies d’Or en l’edició del 2011 amb “Another Earth” amb el drama de ciència ficció “I Origins”.
I ORIGINS
El retorn de Mike Cahill al Festival de Sitges després de la fantàstica “Another Earth” era un dels moments més esperats d’aquest primer cap de setmana. I podem dir que no ha decebut. La pel•lícula ens presenta a Ian Grey, un investigador que estudia l’evolució de l’ull i que està obsessionat amb els ulls d’una noia que va conèixer uns anys abans en una festa.
Aquest punt de partida porta a Cahill a construir un relat que uneix un to de divulgació científica amb l’espiritualisme tot amb una certa ambientació de ciència-ficció/fantàstica. Estètica i narrativament indie, “I Origins” és en la major part del seu metratge freda i asèptica i s’apropa a l’emoció més intensa només en certs instants, que guanyen en força i en impacte.
Mike Cahill és elegant i sap com crear els ambients adients per fer convincent la història. També és capaç de donar ritme quan és necessari, encara que la pel•lícula té un ritme global intencionadament pausat. Un bon treball de Michael Pitt i la resta del repartiment acaben d’arrodonir una proposta que es dirigeix més a la part cerebral que a l’emocional, que ens presenta escenaris falsos però completament versemblants i ens porta a reflexionar.
LA DISTANCIA
“La distancia” és el segon film de Sergi Caballero, després del multipremiat “Finisterrae”, que Sitges va programar el 2010 i que es va presentar a més de seixanta festivals d’arreu. Ara, amb “La distancia”, firma una pel·lícula fascinant o com a mínim curiosa on barreja suspens i ciència ficció. Protagonitzada per un trio de nans russos amb poders sobrenaturals que han de portar a terme un robatori a una central tèrmica de Sibèria, Caballero ha reunit un equip d’actors no professionals, alguns dels quals han estat avui a Sitges, com Alberto Martínez, Roland Olbeter, Miguel Lagostz i l’estrella internacional de porno Sophie Evans.
Un argument estrany, diàlegs en una mescla de rus, xinès i alemany reproduïts per veu en off, un paratge desolat, una estructura quasi musical i una banda sonora que crea una atmosfera pròpia del seu director són els elements que defineixen aquest exercici d’estil no apte per tots els gustos.
Segons el mateix director, la pel·lícula és un “espai visual i sonor” on el so és especialment important. Caballero ha destacat la feina del compositor Pedro Alcalde, que ha desmuntat el concepte lògic de banda sonora per a proporcionar una atmosfera que quadra amb les realitats que visualment mostra la cinta, com la comunicació telemàtica entre els nans.
Envía una resposta