Los tontos y los estúpidos
7Valoració

Interior. Dia. El grup de professionals de la pel•lícula entra al plató. El director dóna instruccions i comencen a llegir el guió. Les diferents seqüències de la pel•lícula avancen i es van desgranant les històries personals dels personatges i les seves relacions creuades. Tot plegat força minimalista, però l’atreviment formal del director Roberto Castón converteix “Los tontos y los estúpidos” en un exercici cinematogràfic realment complex.

Es tracta d’un altre experiment reflexiu (i formal) de Roberto Castón al voltant de la solitud, la cerca de l’amor, la família i l’acceptació d’un mateix. I no és pas una temàtica nova en la seva filmografia, ja que en la seva anterior proposta (Ander, 2009) el director gallec ja va encaminar al seu protagonista per la peripècia vital que impliquen aquests quatre grans eixos. En aquest cas, els protagonistes són Miguel (Aitor Beltrán), Lourdes (Nausicaa Bonnin), Paula (Cuca Escribano) i Mario (Josean Bengoetxea), els tontos i els estúpids, els quals s’entrellacen els uns amb els altres.

“Los tontos y los estúpidos” són diverses històries contraposades. Mentre els tontos (Miguel i Lourdes), tot i les seves tragèdies personals s’atreveixen a trencar convencionalismes i a crear noves formes de família, els estúpids (Paula i Mario) es queden atrapats en la seva infelicitat, resignats en un present que no els complau, però obrint finestres per on entri una petita glopada d’aire fresc.

Miguel i Lourdes es coneixen per casualitat a la seva vida quotidiana. Ell és un psicòleg de vida desconcertada a conseqüència d’un secret que no acaba d’acceptar. Lourdes és la caixera del supermercat del barri que arrossega una feixuga càrrega familiar important: la seva mare (una gran Vicky Peña) agonitza víctima d’un tumor cerebral que li fa perdre el sentit per moments, trastocant fins i tot la seva identitat sexual.

Per la seva banda, Paula i Mario són un matrimoni distanciat, víctimes de la rutina, del pas del temps i de la infelicitat. Mario és un prestigiós metge que malgrat ha aconseguit l’èxit professional no li passa el mateix a nivell personal i en les escletxes de la seva família busca la satisfacció en una altra dona. Paula cerca les respostes a la consulta del psicòleg i alhora envaeix els amors de les seves filles en un intent de lluitar contra el pas del temps.

Los tontos y los estúpidos

I fins aquí el contingut de la pel•lícula. Capítol apart és la forma que proposa Castón. Castón fa ús de la metaficció en la narrativa de “Los tontos y los estúpidos”. Els espectadors assistim a l’assaig i rodatge de la pel•lícula, a tot el procés creatiu comprimit en un dia de rodatge. Des de la primera llegida del guio, amb el text damunt la taula, passant per les indicacions del director (Roberto Álamo) als actors. I fins i tot, en blanc i negre i sense so, som testimonis dels descansos del rodatge, veient a tot l’equip en pantalla.

Cal preguntar-se què aporta aquesta aventura formal a la pel•lícula. Tot ocorre dins d’un plató i el muntatge de les seqüències és totalment minimalista, no hi ha exteriors i sovint els actors únicament s’acompanyen d’una taula i de la veu en off del director que situa a públic i personatges. I segons avança el film s’incorporen més elements d’atrezzo, efectes i vestuari, però sempre amb un rol absolutament secundari, està clar que el director es vol centrar més en mostrar l’exercici de creació cinematogràfica.

No crec que l’opció del director contribueixi a fer més atractiva la seva proposta, però tampoc desmereix ni al treball dels actors ni al missatge que fa arribar a l’espectador. Així, els actors i les actrius -totalment despullats en mitjans i en espai- mantenen el seu alt nivell interpretatiu. Es tracta de potenciar la seva essència interpretativa i, en especial Vicky Peña i Nausicaa Bonnin, compleixen amb escreix aquest objectiu. I quant al missatge, tres quarts del mateix, personalment m’han arribat de la mateixa manera les reflexions que apuntava al principi. Valoro amb escreix aquells creadors que cerquen noves formes, les noves veus que sorgeixen amb intenció d’aportar idees noves i no es conformen en seguir els mateixos esquemes.

Sempre defenso que l’etiqueta de “cinema espanyol” és molt àmplia i que hi ha de tot. “Los tontos i los estúpidos” n’és un clar exemple. Curiosament, avui coincideix l’estrena de “Los tontos i los estúpidos” i “Torrente 5″: Operación Eurovegas”, prova irrefutable d’aquesta varietat…

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies