La companyia Dagoll Dagom, sinònim al nostre país de musical de gran format, celebra el seu 40 aniversari amb una reposició de Mar i Cel, la súper producció teatral basada en la novel•la homònima d’Àngel Guimerà amb què van assolir un èxit històric i rotund l’any 1988.
Ho fa amb la intenció de tornar a enamorar els milers d’espectadors que van gaudir de la peça en la seva versió original (i una reposició posterior de 2004); però també pretén arribar a la nova generació d’amants del gènere musical. Hi ha molt a dir sobre la tendència a reposar vells èxits que tant s’estila a Broadway d’ençà uns anys. A casa nostra, Mar i Cel se’n surt molt millor de la primera tasca, que no pas de la segona.
L’actualització del text és satisfactòria, ja que no resulta especialment arcaic ni allunya l’espectador amb un lèxic desfasat. El problema doncs, resideix en el fet que el muntatge viu a mig pas entre el joc teatral (on qualsevol realitat és possible gràcies a la imaginació) i allò realista i èpic, basat en impactar-nos directament amb imatges, accions i objectes “espectaculars”. El gran protagonista de la peça sembla ser el vaixell; un dispositiu escènic que impressiona a primera vista però que cada cop es va tornant més i més ineficaç per la seva ridícula desproporció amb els vint actors que hi interactuen. El mateix passa amb els saltimbanquis que realitzen acrobàcies entre els pals i les cordes; ens poden impressionar a primera vista, però de seguida ens preguntem quín significat aporten a la globalitat de l’espectacle, i la resposta és precisament “espectacle.”
Les expectatives d’un públic que és conscient de com els avanços tecnològics han impactat les posades en escena d’aquests últims 26 anys són molt altes i la veritat és que la incorporació de les projeccions i el so embolcallant són sorprenents. Però el material en sí no s’ha revisat ni s’ha canviat gens; l’espectacle que poden veure avui al Teatre Victòria és, en essència, exactament el mateix que es va estrenar l’any 1988; amb efectes de vídeo i so, però escènicament antic. El que per alguns és un defecte, per altres és una virtut, ja que conserva l’essència de l’obra que va entusiasmar milers de persones.
Per sort, el missatge de la peça és especialment rellevant: la divisió dels humans segons les seves creences; la opressió i la persecució per causes religioses i de raça. La música de Guinovart interpretada en directe és un veritable regal per l’oïda, tant si coneixen la peça prèviament com si no. Cal felicitar també el nou repartiment, especialment Roger Berruezo en el paper de Saïd.
L’ocasió de l’estrena va reunir tota la “família” Dagoll Dagom al Teatre Victòria; l’equip artístic, el repartiment de les dues produccions prèvies, així com diversos personatges del món de l’espectacle i del panorama teatral català, que van iniciar la vetllada aplaudint un breu homenatge a Isidre Prunès, l’escenògraf original, mort dos mesos abans de l’estrena.
“Espectacular” va ser la paraula més repetida durant el lent pelegrinatge dels espectadors cap a l’exterior del Victòria. I això és Mar i Cel, al cap i a la fi, un espectacle on els amants del musical històric que desconeguin aquesta peça de ben segur hi trobaran algun moment de gran emoció. “Les veles s’inflaràn, el mar ens portarà, com un cavall desbocat per les ones.”
Envía una resposta