El risc és un concepte quasi desconegut per a José Manuel Mora. El seu text- que ell mateix declara ser una combinació entre la seva obsessió personal: la paternitat; i una altra de caràcter polític: el terrorisme o la legitimació de la violència per aconseguir el veritable canvi social- aterra amb garres a les Naves del Teatro Español.
És tot un privilegi que un text tant arriscar hagi arribat a un teatre públic on l’espectador només podrà reconèixer veus i no personatges amb la seva íntegra identitat. Ens situem en un Madrid totalment capitalitzat en el que es sofreixen grans carències: la ingenuïtat no és possible en aquest món venut a les multinacionals… A partir d’aquesta situació, un grup de persones decideixen refugiar-se en una Ordre anomenada Los Nadadores Nocturnos, que té per norma cuidar-se els uns als altres i normalitzar la seva pròpia neurosi.
¿On es troba el risc d’aquesta funció? En la combinació de conceptes espirituals amb la paròdia realitzada a escena. Considero que s’excedeix el límit. La connexió entre elements poètics i transcendentals amb la rialla no té per què ser impossible però en el moment que es reitera massa i s’arriba a parodiar repetidament, crec que es converteix en pesat i innecessari. Tot i així, la representació no està perduda. S’observa un gran nivell d’implicació i energia per part dels actors. Arribem a entendre el comportament d’aquestes veus i, ho reconec, a riure’ns de la seva absurditat en certs moments o de l’ús repetitiu dels elements còmics.
Mora ha volgut saltar a l’abisme despullant-se a ell mateix. Crec que no m’equivoco molt quan afirmo que el creador de l’Ordre d’aquests nedadors que se submergeixen en l’obscuritat, Jean G, és un retrat de les seves pròpies preocupacions. Un professor i escriptor que entén que és impossible ensenyar a cada ésser humà el lloc que ocupa en el món i, a partir d’aquí, veu la fi com un simple canvi. El fundador de l’Ordre convida als seus seguidors a posar fi a les seves vides perquè això significarà un impacte en la societat però no una fi per ells, només patiran una transformació. Entenent la seva existència com alguna cosa superior a l’humà, comprendran, que aquesta deixarà de ser per convertir-se en una altra cosa (allò relacionat amb la idea de Déu, independentment de si creiem en religions o no).
Per això, els convido a que comprovin com aquests nedadors es troben per nadar i practicar sexe fins a desconèixer els límits i el sentit del seu propi cos. L’únic que volen és estimar. Un perill que s’ha de córrer avui dia.
“El sexo y la natación están muy relacionados. En ambos hay un momento en el que ya no piensas más en ti y tu cuerpo desaparece y te haces invisible. Y mientras más extremo sea el sexo o más kilómetros nades más invisible te vuelves y mejor te sientes.”
Es pot veure a: Naves del Español
Text: José Manuel Mora
Intèrprets: Óscar de la Fuente, Miranda Gas, Jorge Machín, Paloma Díaz, Alberto Velasco, Esther Ortega, Ricardo Santana i Joaquín Hinojosa.
Envía una resposta