“Frank”: la pel·lícula en la que Michael Fassbender actua amagat sota un cap de paper maixé, circumstància que per sí sola podria ser raó suficient per convertir-la en “la gran pel·lícula del cap de setmana”. Però si a més us dic que es tracta d’una de les pel·lícules més interessants de la temporada, ja no hi ha dubte, aquest “finde” toca cine.
La pel·lícula acompanya a Jon (Domhnall Gleeson) en el seu periple creatiu. Un jove aspirant a músic que s’uneix als Soronprfbs, un grup de música pop avantguardista liderat pel misteriós Frank (Michael Fassbender).
“Frank” desborda raresa per tots els costats. I no parlo només del personatge. Tot en la pel·lícula desprèn un tuf friki que embriaga. Des de la concepció del projecte fins a la seva consecució, des dels protagonistes fins a la música que surt d’ells. Des del seu costat còmic fins el tràgic. És com un Kinder Sorpresa, amb una xocolata addictivament amarga i una joguina d’aquelles que vénen desmuntades en mil peces.
De Michael Fassbender ja us en parlaré més endavant, però ja us avanço que malgrat ser una de les peces més importants de la joguina, hi ha com a mínim dues més que cal tenir en compte.
D’una banda tenim a Jon Ronson, que no ha pogut resistir ficar-hi mà a una de les etapes més excèntriques de la seva carrera, aquella que va passar al costat del Frank original. Sí sí, hi va haver un Frank original, per sorprenent que resulti. Es deia Frank Sidebottom, un home de mirada fixa i cutis de cartró, i sota aquest cutis Chis Sievey, un músic de culte en els 70 i comediant en els 80. Ronson va viure en primera persona el procés creatiu de Frank, i va decidir posar-se creatiu traslladant la seva història als nostres temps. Al costat de Peter Straughan, amb qui ja va treballar en “Els homes que miraven fixament les cabres”, signa un guió ple d’escenes memorables, de petits moments, de moltes sorpreses i uns personatges tan rars com entranyablement grisos.
Per l’altre costat, rere les càmeres, tenim en Lenny Abrahamson, director Irlandès que porta ja algun temps demostrant maneres, malgrat la seva relativa repercussió. “Adam & Paul” i “Garatge” en són bona mostra. Abrahamson segueix fidel al seu estil descurat i indie, encara que ara passi més per hipster, i aconsegueix que el que podia haver estat l’enèsim film insípid sobre la revisió d’un artista/geni creatiu, es converteixi en un exercici creatiu en tota regla, alhora que ens fa reflexionar sobre la seva essència. Originalitat en forma i contingut, que pot manifestar-se ja sigui en format musical (molta atenció amb la banda sonora!) o com un “simple?” tweet.
Però si d’alguna cosa es parlarà per la resta dels nostres temps és de l’actuació de Fassbender, que brilla a través de la màscara, fent-se valer només de la seva veu (us animo a veure-la en versió original) i de la seva gesticulació corporal. Actuació que eclipsa en bona part al protagonista, Domhnall Gleeson (Jon, el noi nou de la banda), i, en menys part, a Maggie Gyllenhaal, la companya musical que encara que sembla que visqui en la lluna, ben bé es podria dir que té molt de llunàtica. I Gyllenhaal de llunàtica és molta Gyllenhaal.
“Frank” s’estrena a Internet a través de la plataforma CineOnLine a un preu per descàrrega de 2,99€.
Envía una resposta