El Teatre del Raval que s’està consolidant con la casa dels musicals de petit format, i a més, està apostant per la producció pròpia, presenta , amb llibret de Marga Parrilla i Oriol Estefanell i música de Josep Ollé, L’esbudellador de Whitechapel, una adaptació musical sobre els famosos assassinats del barri de Whitechapel, a Londres el 1888.
Jack l’Esbudellador ha esdevingut un personatge freqüentat tant pel cinema/teatre com per la literatura, i ha esdevingut part de l’imaginari col•lectiu bàsicament per una qüestió: mai no es va saber qui era. La crueltat dels seus crims (degollament, amputació d’òrgans i vísceres, desfiguració…) sumat a que mai no van ser resolts, han jugat a favor que hagi esdevingut un personatge llegendari sobre el que s’han escrit milers de planes. També va ajudar el fet que la premsa, en el seu moment, va informar minuciosament de l’última hora de tots els assassinats (dels cinc “canònics” de prostitutes i d’una colla més que encara avui en dia no se sap del cert si són d’autoria de l’Esbudellador o d’imitadors que coneixien els detalls justament per la premsa…).
L’Esbudellador de Whitechapel sorprèn ben aviat, perquè gairebé d’entrada ja sabem la identitat de l’assassí, i per tant, l’obra passa a centrar-se en les motivacions morals, en els perquès, i també s’esforça en explicar el paper que va jugar la premsa i la societat de l’època en la difusió i valoració dels assassinats. La trama girarà, un cop sabut qui és Jack, al voltant dels pactes de silenci, les venjances i les traïcions dels cinc personatges principals.
L’escenografia i el vestuari de l’obra són senzills, de pressupost ajustat, però efectius. Tenim 5 personatges principals a escena, que quan cal es desdoblen en altres personatges amb una element tant simple com una màscara a l’estil de la commedia dell’arte, però que funciona i separa personatges amb eficàcia.
L’obra està acompanyada de música en directe a càrrec de Marc Sumsi (piano), Maria Tió (violí), Teresa Noguerón (clarinet), Laia Reverté (violoncel) i Rafel Iniesta (contrabaix), que fan bona feina tots ells. El problema que trobem és la sonoritat de la sala, que moltes vegades fa que la música es mengi la veu dels cantants, amb serioses dificultats per entendre el text de les cançons.
Un dels personatges principals és Mary Jane Kelly (Clara Altarriba), que és considerada la última víctima canònica de Jack l’Esbudellador. La Clara té una veu molt bonica i ho fa molt bé al llarg de l’obra, on juga un dels papers més importants. En general els cantants ho fan tots bé (tot i que diria que la Mònica Portillo, en el paper de Vicky, tenia problemes de veu degut a un constipat que de vegades deslluïa la seva actuació. Així trobem la gran veu de Roger Borrull com a William Neil, l’amo del diari que informarà dels crims de Whitechapel, la veu suau i afinada de Mireia Casado com a Tommy, el jovenet que treballa per l’amo del diari i que és fill d’una de les prostitutes de Whitechapel, i la veu fosca de Víctor Genestar com a Robert Oppenshaw, el metge, que és qui més problemes em donava a l’hora de sentir-lo i entendre’l, potser pel to força més greu i baix de la seva veu, i també perquè en algunes cançons el text és tant llarg i atapeït que suposa un repte per als propis cantants.
El problema que vaig trobar a l’obra és que s’estira innecessàriament. S’acaba fent llarga a partir de l’hora i deu minuts aproximadament. El recurs de repetir cançons o trossos de les mateixes per afiançar la memòria i personalitat de l’obra és abusiu en aquesta ocasió, i acaba resultant avorrit, restant-li dinàmica i aportant només monotonia. L’última mitja hora de la funció es fa feixuga, com si no acabessin de trobar la manera de tancar l’argument i hi donessin voltes i voltes sobre el mateix. Crec que hagués guanyat en dinàmica i interès escurçant aquesta part.
Tot i amb això és una proposta arriscada i interessant que s’agraeix en aquests dies.
Es pot veure a: Teatre del Raval
Intèrprets: Roger Borrull, Clara Altarriba, Mónica Portillo, Mireia Casado, Víctor Genestar.
Envía una resposta