Avui el cinema espanyol ha estat el gran protagonista del Festival de San Sebastián, tant dins com fora de la competició oficial. Amb tons i histories molt diferents, l’acollida dels films vistos avui ha estat força desigual, però en general no es pot negar que en aquesta edició el cinema nacional está presentant més pel.lícules lloables del que sol ser habitual. Al costat positiu de la balança, les darreres propostes de Carlos Vermut i Damián Szifrón; en el negatiu les de Pablo Malo i Isaki Lacuesta (tot i que d’aquesta ja us en parlarem amb més detall demà).
MAGICAL GIRL
La primera candidata a la Conxa d’Or d’avui ha suposat una molt grata sorpresa. Feia dies que passejant per la ciutat veiem el misteriós poster de la pel.lícula de Carlos Vermut amb un dibuix que reprodueix el personatge de Bárbara Lennie amb un fil de sang caient-li des del front, però no teniem massa pistes sobre la sinopsi ni el to del que ens trobariem. I el que ens hem trobat és una molt lloable cinta de cinema negre intrigant i ben tramada.
A “Magical Girl“, Luis Bermejo és un professor a l’atur pare d’una nena amb leucemia (Lucía Pollán) a qui li podria quedar poc temps de vida. La petita és molt fan del manga i en concret d’un personatge anomenat La Nena Màgica, que a l’anime porta un vestit i una vareta màgics. Decidit a veure feliç la seva filla, Luís prendrà una sèrie de dràstiques decisions per aconseguir els diners que li permetin comprar a l’Alicia el vestit del seu admirat personatge, i en el procés arrossegarà a la Bárbara (Bárbara Lennie), una dona carregada de traumes a qui ni el seu marit psiquiatra sembla saber com ajudar.
Tot i que la pel.lícula té alguns detalls d’escassa verosimilitud, aquests es perdonen quan el resultat final és una cinta que funciona com un puzzle on poc a poc van encaixant les peces i que atrapa l’espectador, amb una atmosfera, una trama i uns personatges que resulten interessants i obscurs. També hi són claus les magnètiques interpretacions d’actors com José Sacristan o la mencionada Lennie.
Sens dubte “Magical Girl” suposa un importantissim pas endavant en la carrera del seu realitzador – a qui fins ara amb prou feines coneixiem com a dibuixant de còmics o responsable de la low-cost “Diamond Flash” (2011) – i col.loca el seu nom en la llista de realitzadors a seguir. A la trobada amb la premsa, ens ha confessat que “m’agrada col.locar a l’espectador en debats morals amb sí mateix i als personatges en situacions extremes. Em sembla emocionant. I també m’agrada combinar el tràgic amb el còmic, perquè la realitat no distingeix gèneres“. I si ho ha de fer així de bé, per nosaltres encantats.
[Rating:3.5]
LASA Y ZABALA
La segona cinta de la Secció Oficial que hem vist avui (tot i que no entra en competició), ja venia precedida per la polèmica, tant pel delicat tema que aborda com per la controversia per les quantioses subvencions que ha rebut fins i tot quan ja estava produïda.
Tal com s’endevina, la pel.lícula explica el segrest, tortura i assassinat el 1983 de dos joves vinculats a ETA a mans de la Guardia Civil, i la posterior investigació i judici que es va dur a terme anys més tard quan els dos cadàvers van ser descoberts a Alacant enterrats en cal viva. Dirigida per Pablo Malo, la pel.lícula avisa des de l’inici estar basada en fets reals, però amb fragments de lliure interpretació. Els primers tenen a veure sobretot amb la part del judici, extensament documentada i que es reprodueix de forma força fidel a la realitat. En les parts que tenen a veure amb els fets passats és on el director opta per ser especialment gràfic en les escenes de les tortures i els assassinats.
El principal problema de “Lasa y Zabala” és que se li en va la raó per les formes, massa maniquees i tendencioses amb les que explica els fets. És una llàstima que el realitzador no hagi estat igual de valent en els fragments que tenen a veure amb Lasa i Zabala, i aquells que expliquen la situació de pressió que patia una Guardia Civil víctima de nombrosos atemptats, ni tampoc amb els papers de ETA o del Govern de Madrid tant en l’assassinat dels nois com en les coaccions als testimonis del judici que havia de condemnar els seus botxins. Amb la decisió de posar més ènfasi i cruesa en uns aspectes que en altres, el film adquireix un to partidista que li resta imparcialitat i realisme, fins i tot en les parts que se sap que sí van succeïr tal com la cinta mostra. Tampoc fílmicament estem davant d’una pel.lícula massa lloable, amb algunes decisions tècniques discutibles i unes interpretacions força justetes.
En tot cas, a San Sebastian, una gran part del públic ha acollit el film com a necessari i s’ha despedit l’equip amb una calurosa i emocionada ovació després d’haver omplert l’auditori del Kursaal fins la bandera. Entre ells hi havia una vintena de familiars dels joves morts.
El mateix director del Festival de San Sebastián, José Luís Rebordinos, ha volgut reivindicar la presència de la pel.lícula al certamen com un signe de normalitat: “Des de que ETA va deixar de matar, s’ha obert la possibilitat de parlar i de conviure. Agradin o no pel.lícules com aquesta o “Negociador” són la viva prova d’una normalitat que fa deu anys hagués estat impensable”.
[Rating:2]
RELATOS SALVAJES
Sol passar al Festival de San Sebastian que després d’un seguit de dies abordant pel.lícules dramàtiques sobre tota mena de conflictes i problemes emocionals i socials, arribi per fi un film que, ja sigui per la via de l’acció o de l’humor, ens permeti descarregar tensions i passar una molt bona estona a la sala de cine. I un cop més així ha estat en aquesta edició on avui hem disfrutat i rigut d’allò més amb “Relatos Salvajes“, la coproducció hispano-argentina dirigida per Damián Szifrón.
Amb un sentit de l’humor molt negre i fins i tot macabre, el film obre ja sense concessions amb un episodi sobre un avió en el qual els passatgers descobreixen que comparteixen una extranya connexió. Després d’aquest, s’aniran seguint una sèrie de relats hilarants protagonitzats per un home fart de que la grua se li emporti el cotxe i haver de pagar multes que considera injustes, una cambrera que es troba al cafè on treballa l’home que va causar la desgracia a la seva familia, una noia que descobreix una infidelitat del seu marit just el dia de la boda, dos conductors que es discuteixen en una carretera, i uns pares disposats a protegir el seu fill que ha provocat un atropellament mortal.
“Relatos Salvajes” és una pel.lícula que
Ira Sachs torna a escollir aquí a una parella homosexual com a protagonista, tal com ho feia al seu anterior film “Keep the lights on“, però on allà hi havia més cruesa i conflicte aquí escull la normalitat i la naturalitat per allunyar el focus de la pel.lícula d’aquest fet. “El amor es extraño” sap convertir la homosexualitat dels protagonistes en un detall circumstancial per parlar de l’amor en general, dels pilars que fonamenten una relació de parella, de l’iniciació sentimental, dels lligams que uneixen una familia o dels efectes del pas del temps en l’amor.
I ho fa combinant adequadament drama i comèdia per dotar el resultat d’un to bastant distès que alleugera la tristesa del què explica. Per desgracia en determinats moments de la trama també se li nota certa deriva entre els fronts oberts, que poden despistar l’espectador o deixar-lo insatisfet amb com resol alguns d’ells.
[Rating:4]
TIGERS
Hem hagut d’esperar a ja ben entrada la nit per trobar la pel.lícula que finalment ens faria pujar i molt el llistó de la jornada en qualitat i emocions, i l’hem trobat també a la selecció de Perles del festival. “The salt of the Earth” és el film al que ja sembla que ningú li podrà treure el Premi del Públic d’aquesta edició i és que per ara va destacadíssima per sobre la resta en les votacions dels espectadors. I mèrits no li falten.
Dirigida per Wim Wenders i Juliano Ribeiro Salgado, presenta en forma documental la vida i obra del pare d’aquest darrer, el fotògraf Sebastiao Salgado. Nascut a Brazil el 1944 va descobrir la vocació per la fotografia després d’iniciar els estudis d’Economia i decidir que una carrera en aquest camp no el satisfeia prou. Qui defineix l’art de la fotografia com el de pintar amb llum, ha esdevingut un aventurer incansable i cronista a través de les seves fotos de diverses realitats del planeta, des de les vides dels treballadors a diferents punts del món, els devastadors efectes de les sequeres i la fam, el mode de vida de tribus indígenes, paisatges o vida animal.
De fet a”The salt of the Earth“, poca cosa més li cal que les pròpies imatges de les fotografies en blanc i negre de Salgado, impactants i poderoses en sí mateixes. Però acompanyades d’una crònica sobre la seva vida, la seva familia, els seus viatges o el seu projecte Terra que el va portar a repoblar una zona erma amb milions d’arbres, aconsegueixen pintar l’interessantissim personatge que hi ha darrera l’obra fotogràfica. I a la vegada construir un impressionant retrat antropològic i naturalista de la Terra en tota la seva bellesa i misèria, plena de clarobscurs però amb un decidit missatge d’esperança.
[Rating: 3]
Envía una resposta