5 de 2 a l'especial 62è Festival San Sebastián

cap62ss

Hi ha vegades que anar al cinema provoca més preguntes que respostes. Què em volen explicar? Ho estic entenent? Per què fa aquest gir a la trama? Per què tria un desenllaç que desmunta tot el que m’ha estat explicant? Hauria de sortir de la sala? El dia d’avui ha estat una acumulació de tots aquests dubtes existencials amb els problemes de parella d’ “Aire libre” de l’argentina Anahí Berneri, l’amor impossible de “Félix et Meira” del canadenc Maxime Giroux i la música electrònica d’“Eden”, de Mia Hansen-Love.

AIRE LIBRE

Aire libre” és una reflexió sobre el matrimoni, més enllà de la família i els fills» així és com defineix el seu film, l’argentina Anahí Berneri. “És una pel·lícula que es pregunta si és la llar allò que ens transforma en una família. Tracta sobre l’amor, però també conté conflicte. És una mirada adulta sobre el matrimoni”, afegeix.

Aire libre

Lucía i Manuel són la parella protagonista. Casats i amb un fill en comú, semblen haver oblidat els desitjos i projectes que els unien. La idea de construir una nova casa sorgeix com un pla que sembla entusiasmar. Imaginen i dibuixen els seus plànols, la seva nova llar, fora de la ciutat, al camp: un lloc per evitar l’asfíxia i donar-li espai al seu fill. La convivència s’interromp quan cada un torna a casa dels seus pares, per un temps, fins que l’obra quedi acabada. Separats, Lucía i Manuel es retroben amb els seus propis desitjos i alhora s’allunyen. Se senten adolescents i es descobreixen immadurs. Sense sostre comú, a la intempèrie, ja no saben com tornar a casa.

Aire libre” és una pel·lícula amb una parella com a nucli central i amb una relació angoixant que és el fil conductor de la trama. “La sensació més persistent que havia mentre fèiem aquests personatges és la de fàstic. No és fàcil mostrar quan no hi ha cap fet extraordinari i cal treballar per trobar sensacions de dolor intens, com es mostra a la pel·lícula”, ha comentat Sbaraglia, l’actor protagonista a qui també veurem a “Relatos salvajes”.

Aire libre

El film, quart llargmetratge de Berneri, està protagonitzat, a més de Leonardo Sbaraglia, per Celeste Cid, dos actors amb molt èxit a l’Argentina. La pel·lícula ja estrenada allà, també ha rebut bones crítiques per part de la crítica i el públic. No ha passat el mateix en el passi de premsa, molta gent ha fugit de la sala abans del final de la pel·lícula – sí, nosaltres també- mentre era rebuda amb una esbroncada al final de la projecció. “Aire libre” és d’aquells films que no saps massa que et volen explicar, on volen anar a parar -ni si t’importa-, on t’acaben important un rave els personatges perquè no empatitzes amb ells, ni et cauen bé i acabes desitjant que entri un tio amb una serra mecànica i acabi amb tots. Però clar, això és el Festival de Donostia, no Sitges. Una pena, la veritat.

[Rating: 1]

FÉLIX ET MEIRA / FELIX AND MEIRA

A “Félix et Meira” el director canadenc Maxime Giroux acosta als espectadors a la comunitat jueva ultra-ortodoxa gràcies a una història d’amor impossible entre Fèlix, un excèntric franc-canadenc sense diners, l’adinerat pare del qual està a punt de morir i Meira, una jueva jasídica casada i amb un fill, a la recerca d’alguna cosa nova i diferent. No estava previst que es coneguessin, i molt menys que s’enamoressin, però la miraculosa història d’amor entre els dos éssers separats per les seves respectives comunitats, es produeix i tracten d’estimar-se malgrat tot el que els separa.

Félix et Meira

Giroux ha assenyalat a la roda de premsa posterior a la projecció de la pel·lícula que “Félix i Meira” és un “pòster” de “cultures barrejades” però no vol “ser moralista”. “És una història honesta entre dues persones que estan perdudes, que s’ajuden per intentar tirar endavant, una qüestió que és universal”, ha volgut remarcar. Malgrat no ser un documental, el director ha volgut documentar-se a consciència i va parlar amb membres de la comunitat jasídica, encara que es van negar a participar posteriorment en saber que era per un film.
La pel·lícula està rodada en anglès, francès i “yidish” tot i que només Lucer Twersky, l’actor que interpreta al maritde Meira, coneix aquesta llengua, una derivació del hebraic amb gran influència de l’alemany.

Félix et Meira

Felix i Meira” és una pel·lícula lenta, a la que li costa avançar i, el pitjor, arribar a alguna banda. Durant el metratge toca diversos temes: l’encotillament de certes religions, la recerca de la llibertat personal, la renuncia, el perdó… La dispersió de temes podria tenir un passi però que en el desenllaç qüestioni la relació d’amor que s’ha defensat durant tota la pel·lícula, desconcerta en excés a l’espectador. Res, sembla que continuem amb la tònica de “no sé massa a on vols anar a parar, cineasta”.

[Rating: 2.5]

EDEN

Sí, ja us ho dic ara. Continuem en la dimensió cinematogràfica de “què m’estàs explicant exactament?”. “Eden” ens trasllada a la dècada dels 90, la música electrònica es desenvolupa a gran velocitat. A l’excitant vida nocturna parisenca, Paul fa els primers passos com a DJ. En companyia del seu millor amic crea un duo anomenat Cheers i aviat troben el seu públic.

Eden

En la secció oficial i dirigida per Mia Hansen-Løve, l’esposa del realitzador Olivier Assayas, la pel·lícula segueix els passos de la generació del “French Touch” des de 1992 fins avui, una generació que encara gaudeix d’un destacat èxit internacional gràcies a DJs com Daft Punk , Dimitri from Paris o Cassius. Vint anys de la vida nocturna de París amb les seves festes “rave “i el consum incontrolat d’èxtasi i cocaïna.

La directora ha volgut donar un punt de vista “el més real possible” sobre el moviment house, cosa que, fins ara, no s’havia fet en una ficció. Per fer-ho s’ha recolzat en la vida d’un personatge molt proper a ella, el seu germà gran Sven, que ha participat en el guió del film. “Fins ara, només havia vist coses sobre aquest tipus de música en documentals, però jo volia explicar això de veritat, potser d’una manera més particular, més personal“, per això, diu, va basar la història en Sven, set anys més gran que ella, “que va ser discjòquei i va estar molt implicat en aquell moviment. Aquesta és, una mica, la història d’aquella generació“.

Eden

Eden” presenta una història massa fragmentada, excessivament a batzegades i amb un excés de buits en la trama -massa salts en el temps- i en els personatges -excessivament plans i poc explicats-. Està clar que vol fer un retrat d’una època, d’una generació, però el fa massa superficial com per entrar-hi i perquè no t’acabis preguntant: “què m’estàs explicant exactament?”.

[Rating: 2.5]

En aquest especial<< Anterior

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies