4 de 2 a l'especial 62è Festival San Sebastián

cap62ss

Tard o d’hora havia de passar. Si fins avui ens congratulavem del bon nivell que estavem tenint a la Secció Oficial del Festival, aquest dimarts ha estat el dia en que aquest nivell ha començat a caure en picat. La jornada començava parlant en Euskera amb la presentació de “Loreak”, però l’entrada en escena del cinema llatinoamericà ha inundat de fredor i indiferència un públic que el que més ha disfrutat avui ha estat la cortineta previa als passis, que s’està convertint en el moment més corejat i aplaudit de la majoria de sessions tal com si es tractés de la nova Movierecord. Afortunadament una de les Perlas ens ha compensat les decepcions de la jornada.

LOREAK

Encara que sembli mentida, el Festival de San Sebastián mai no havia tingut a la seva competició oficial una pel.lícula rodada en euskera. Avui la parella de realtzadors Jon Garaño i Jose Mari Goenaga han estat els primers en aconseguir-ho amb el seu film “Loreak”, paraula que en la llengua local significa Flors. I són precisament les flors les que posen en marxa i marquen la trama d’una història explicada a varies bandes.

"Loreak"

L’Ane (Nagore Aranburu) és una dona acabada d’arribar a la menopausa, que viu una vida i un matrimoni força grisos i anodins, però que recupera certa il.lusió quan un desconegut comença a enviar-li flors a casa setmanalment. El Beñat (Josean Bengoetxea) és un home que treballa a la cabina d’una grua, sempre distant i observant el món des d’amunt, que mor en un accident de cotxe. La seva dona, la Lourdes (Itziar Ituño) afronta la seva desaparició intentant tallar amb el passat, inclosa la relació amb una sogra (Itziar Aizpuru) amb la que mai es va portar bé. Entre flors, aquests personatges acaben vinculats mentre afronten de formes diferents la mort i les insatisfaccions en les seves vides.

La pel.lícula se’n surt amb força èxit de vehicular les emocions que tracta a través d’una cosa tant simbòlica com els rams de flors i va calant en l’espectador mentre planteja dilemes, pors, faltes de comunicació, il.lusions i decepcions en la figura de tres personatges femenins molt ben portats. En tot cas sí se li poden retreure algunes iteracions i allargaments en el metratge que acaben perjudicant el rodó que hagués pogut ser el film a partir de la idea de partida.

L'equip de "Loreak" saluda a la premsa a San Sebastián

Una idea de partida que tal com ens explicava Jose Mari Goenaga surt de una imatge que molts haurem vist alguna vegada, la dels rams de flors que s’acumulen en algun punt viari on hi ha hagut un accident mortal: “La imatge d’unes flors a la carretera és molt impactant i a la vegada enigmàtica, desperta la imaginació de la gent sobre el què pot haver passat allà i qui porta les flors. Aquesta sensació ens semblava prou interessant com per banyar d’ella tota la pel.lícula, perqupe ens interessava barrejar el misteri i el drama amb el romàntic.

[Rating:3]

LA VOZ EN OFF

La segona cinta de la Secció Oficial que hem vist avui suposava el retorn del cinema xilè al Zinemaldi, 13 anys després de que ‘Taxi para tres‘ de Orlando Lübbert aconseguís la Conxa d’Or. Desafortunadament la pel.lícula de Cristián Jiménez ens ha deixat bastant freds i no ha fet massa mèrits per revalidar els premis pel cinema del seu país.

El divorci dels seus pares altera la vida de la Sofia i l’Ana. La primera és una noia de 35 anys, mare de dos fills també divorciada que s’ha fet vegetariana i ha decidit passar per un periode de desconexió tecnològica renunciant a fer servir el mòbil o Internet. La seva germana, l’Ana, torna a Valdivia després de passar uns anys a París al costat del seu marit i la seva filla Cau. Mentre les dues passen per moments crucials de les seves vides, la separació dels seus progenitors les porta a descobrir fets sobre ells que desconeixien i a anar treient a la llum coses no dites i sentiments no expressats fins aleshores.

"La voz en off" de Cristián Jiménez

La voz en off” esdevé una dramedia familiar que guanya en els seus moments més còmics amb divertits diàlegs entre els membres de la familia. Per contra, perd a estones per un muntatge caòtic que salta sense ordre ni control d’una situació a l’altra i per una certa sensació de “sí però no” en aspectes que haguessin pogut donar més joc com les apostes pel veganisme i l’ús de les tecnologies del personatge de la Sofia. Aquestes indecisions tant dels personatges com del realitzador allunyen l’espectador de sentir massa empatia pels protagonistes i al final del film la sensació general acaba navegant entre la fredor i la indiferencia.

El director de la pel.lícula ha volgut remarcar el lligam de la seva ciutat natal amb el to que ha volgut imprimir al film “Valdivia és particular per la seva combinació de progressisme, quelcom cosmopolita potser lligat a la universitat, i un aire profundament provincià i retro. Aquesta contradicció em sembla fascinant i la pel.lícula tracta d’això”.

El nombrós equip de "La voz en off" posa per la premsa a San Sebastián

La presentació de la pel.lícula també ha retornat al festival a l’actriu Julie Gayet, parella del President de França, François Hollande, que n’és una de les productores i que no s’ha estat de remarcar que “la història a vegades és fosca, però sempre hi ha humor“.

[Rating:2.5]

LOVE IS STRANGE

Tot i que ja sortint de la Secció Oficial per endinsar-nos en les Perles del Festival, una sensació similar al film anterior ens ha deixat la darrera proposta del nordamericà Ira Sachs. A “Love is strange” ens presenta en Ben (John Lithgow) i en George (Alfred Molina), una parella que després de molts anys de relació decideix casar-se. El què hauria d’haver estat un feliç esdeveniment posarà a prova el seu amor quan la boda provoqui que acomiadin en George i els dos es vegin obligats a deixar una casa que ja no poden pagar i a instal.lar-se temporalment en altres llocs. Mentre intenten replanificar la seva vida i trobar una nova llar, en Ben compartirà casa amb el seu nebot, la seva dona (Marisa Tomei) i el fill d’amdos (Charlie Tahan). Per la seva banda, en George es quedarà a l’apartament d’uns amics. La distancia afectarà irremediablement a la parella i tampoc no quedarà sense posar potes enlaire la tranquilitat dels qui els acullen.

 

John Lithgow i Alfred Molina, matrimoni a "Love is Strange" de Ira Sachs

Ira Sachs torna a escollir aquí a una parella homosexual com a protagonista, tal com ho feia al seu anterior film “Keep the lights on“, però on allà hi havia més cruesa i conflicte aquí escull la normalitat i la naturalitat per allunyar el focus de la pel.lícula d’aquest fet. “El amor es extraño” sap convertir la homosexualitat dels protagonistes en un detall circumstancial per parlar de l’amor en general, dels pilars que fonamenten una relació de parella, de l’iniciació sentimental, dels lligams que uneixen una familia o dels efectes del pas del temps en l’amor. I ho fa combinant adequadament drama i comèdia per dotar el resultat d’un to bastant distès que alleugera la tristesa del què explica. Per desgracia en determinats moments de la trama també se li nota certa deriva entre els fronts oberts, que poden despistar l’espectador o deixar-lo insatisfet amb com resol alguns d’ells.

[Rating:3]

THE SALT OF THE EARTH

Hem hagut d’esperar a ja ben entrada la nit per trobar la pel.lícula que finalment ens faria pujar i molt el llistó de la jornada en qualitat i emocions, i l’hem trobat també a la selecció de Perles del festival. “The salt of the Earth” és el film al que ja sembla que ningú li podrà treure el Premi del Públic d’aquesta edició i és que per ara va destacadíssima per sobre la resta en les votacions dels espectadors. I mèrits no li falten.

Dirigida per Wim Wenders i Juliano Ribeiro Salgado, presenta en forma documental la vida i obra del pare d’aquest darrer, el fotògraf Sebastiao Salgado. Nascut a Brazil el 1944 va descobrir la vocació per la fotografia després d’iniciar els estudis d’Economia i decidir que una carrera en aquest camp no el satisfeia prou. Qui defineix l’art de la fotografia com el de pintar amb llum, ha esdevingut un aventurer incansable i cronista a través de les seves fotos de diverses realitats del planeta, des de les vides dels treballadors a diferents punts del món, els devastadors efectes de les sequeres i la fam, el mode de vida de tribus indígenes, paisatges o vida animal.

Fotografia de Sebastiao Salgado

De fet a”The salt of the Earth“, poca cosa més li cal que les pròpies imatges de les fotografies en blanc i negre de Salgado, impactants i poderoses en sí mateixes. Però acompanyades d’una crònica sobre la seva vida, la seva familia, els seus viatges o el seu projecte Terra que el va portar a repoblar una zona erma amb milions d’arbres, aconsegueixen pintar l’interessantissim personatge que hi ha darrera l’obra fotogràfica. I a la vegada construir un impressionant retrat antropològic i naturalista de la Terra en tota la seva bellesa i misèria, plena de clarobscurs però amb un decidit missatge d’esperança.

[Rating: 4]

En aquest especialSegüent >>

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies