La canción de Apolo

2014-09-21

8Valoració

Quina sorpresa la que ens ha donat els d’ECC amb la publicació per primera vegada en castellà d’una de les peces clau em l’obra d’un dels grans, el déu del manga per a molts, Osamu Tezuka. Es tracta d’ “Apollo No Uta”, publicada originalment en 1970, i que aquí ens arriba sota el títol de “La canción de Apolo”. Una obra que va suposar una ruptura en la carrera de Tezuka, que en el seu haver ja tenia títols com “ Kimba” (1950), “Astroboy” (1952) o “La princesa caballero” (1953), cap a un univers més profund i fosc.

En aquells temps el món del manga estava en plena metamorfosi, i els mangakes més moderns començaven a generar un corrent que es coneixeria com a “gekiga”. Osamu Tezuka no va dubtar a unir-se a aquest corrent, i entre la mala ratxa personal, lligada a alguns problemes amb el seu estudi d’animació Mushi Pro Shôji, i influenciat per un dels temes de debat latents al Japó d’aleshores (l’educació sexual dels nens), va néixer aquesta “cançó d’Apol•lo”.

La història està protagonitzada per Shogo Chikaishi, un jove trastornat que ha crescut veient com la seva mare portava una vida sexual tan atrafegada com variada, provocant-li una fòbia salvatge davant qualsevol tipus de manifestació amorosa, fins al punt de crear-li instints assassins. La solució als seus problemes sembla trobar-se en una sèrie de tractaments d’electroshocks i hipnosi que el portaran a conèixer a Atenea, una deessa que el condemna a viure una vegada i una altra l’amor i la seva pèrdua de les formes més tràgiques.

Amor i patiment apareixen, com no, formant un duo indissoluble. Recordem que la cultura japonesa considera que el pitjor dels sofriments ve promogut pel desig. Els contactes físics han de ser els mínims si volem arribar a la il•luminació. Així que no és d’estranyar que aquesta espècie de bipolaritat es vegi reflectida en aquesta història, i fins i tot vagi més enllà. I és que “La canción de Apolo” està plena de contrastos, de vegades massa forçats en aparença, que proporcionen continus girs argumentals plens de contradiccions, però que alhora ens permeten un viatge multitemàtic en el que podem passar de l’aventura, al relat bèl•lic, passant per la ciència-ficció o el drama romàntic.

Un món caòtic en al que li ve de perles el dinamisme a les seves composicions de vinyetes i en el grafisme, encara en una fase gairebé “disneyana”, però en el ja es percep l’embrió del que seria el treball posterior del mestre Tezuka [“Buda” (1972), “Black Jack” (1973), “Adolf” (1983)]. Un món gaudible en qualsevol cas que no fa més que engrandir la nostra admiració pel seu creador.