2 de 3 a l'especial 62è Festival San Sebastián

cap62ss

Si ahir vam anar de més a menys i vam poder gaudir amb una bona mostra de cinema espanyol a la Secció Oficial, avui hem passat al contrari. El dia ha començat de forma enorment decebedora amb el segon film nacional a concurs, “Automata”, però afortunadament després la jornada ha remuntat i hem pogut gaudir d’un gran dia de cinema al Zinemaldi. Entre els protagonistes d’aquest diumenge, Antonio Banderas, Noomi Rapace, John Malcovich i el més esperat als carrers de la ciutat, l’actor de “Juego de Tronos”, Nikolaj Coster-Waldau.

AUTOMATA

Esperavem amb expectativa aquesta mostra espanyola de ciència ficció, feta amb modestos mitjans però amb ànims de ser un film de gènere universal i amb bona factura. Per desgracia, el trailer que haviem vist fa uns dies ja ens feia témer la decepció que hem tingut a la sala de cinema. “Automata“, dirigida per Gabe Ibáñez (“Hierro“) i protagonitzada i produida per Antonio Banderas ens trasllada al 2044, un futur en què la Terra ha quedat reduida a un món desèrtic a causa de diverses tempestes solars que han acabat amb el 99,7% de la població mundial. Els supervivents malviuen en ciutats contaminades, entre munts de runes i escombraries i sota una pluja incessant. En aquest futur postapocalíptic els humans han creat uns robots amb dos protocols de conducta: no poden fer mal a un ésser viu i no poden alterar-se a sí mateixos. Però quan Jacq Vaucan (Antonio Banderas) descobreix que alguna de les màquines s’ha saltat la segona norma i ha intentat modificar-se, es posaran en marxa esdeveniments que posaran en joc la supremacia de la raça humana i la seva pròpia supervivència i la de la seva familia.

"Automata" de Gabe Ibañez, amb Antonio Banderas

No se’ls pot negar a Ibáñez i Banderas que estèticament i tècnicament han aconseguit una pel.lícula de gènere prou acceptable amb molts menys mitjans dels que hauria utilitzat una producció de Hollywood. Però els seus majors i seriosos problemes venen per la banda narrativa i per la poca capacitat d’aportar idees noves per molt que a la roda de premsa s’hagin entestat tots dos a qualificar la pel.lícula de “cinema d’autor“. Dificil creure’s aquest qualificatiu quan “Autómata” comença (algú dirà que amb un homenatge) amb un plagi descarat de “Blade Runner” i segueix amb un cúmul d’escenes que bé podrien ser fotogrames sobrers del film de Ridley Scott, de “Yo, robot“, de “Wall-E“, “Distrito 9” i una llarg etcètera.

Antonio Banderas a la presentació de "Automata"

El que comença com un thriller sci-fi amb cert ritme i intriga s’esguerra amb la introducció de personatges secundaris ficats amb calçador i amb una trama que es torna densa, a la deriva i directament insofrible en el moment en que el protagonista i uns quants robots s’endinsen al desert. A partir d’aquí, avorriment, filosofia forçada, música pseudoreligiosa per remarcar unes reflexions que per si soles no calen, minuts de sobres i girs de guió que ratllen l’absurd. Qualsevol expectativa que “Automata” generés al principi es veu frustrada d’una meitat en endavant en que són inevitables les suplicants mirades al rellotge.

[Rating: 1]

THE DROP

Afortunadament, la decepció de l’arrancada d’avui s’ha quedat en un miratge en una jornada que ha començat a remuntar i molt amb la segona pel.lícula a concurs, la nordamericana “The drop“, adaptació de la novela “Animal rescue”, de Dennis Lehane. El film el signa Michaël R. Roskam, i ens presenta un gran trio protagonista, l’actor britànic en alça Tom Hardy (“El caballero oscura: la leyenda renace“, “Locke“), Noomi Rapace (de la trilogia Millenium) i el difunt James Gandolfini en el que va ser el seu últim treball al cinema.

James Gandolfini i Tom Hardy a "The drop"

The Drop‘ (La entrega), fa referència a l’ús que les mafies fan dels bars de Nova York per moure diners de les seves activitats il.licites a través d’entregues i recollides que passen desaparcebudes sota l’aparent normal activitat dels locals. Un d’ells, situat a Brooklyn, és regentat per en Marv (Gandolfini) i el seu cosí Bob Saginowski (Tom Hardy), però en realitat pertany a una banda de txetxens. Quan un dia entren a robar al bar, Marv i Bob hauran de fer front a les amenaces dels propietaris del bar que volen recuperar els diners i a la investigació de la policia. A més, per Bob, els fets coincideixen amb la seva trobada amb un cadell de pitbull ferit i abandonat, i l’inici d’una relació amb la Nadia, una noia que amaga un obscur passat.

Amb aquest punt de partida, Roskam construeix un thriller intens capaç de combinar amb solvència la brutalitat i la búsqueda de la inocència i la redempció per part dels seus protagonistes. I se’n surt amb molt èxit tant per l’habilitat i pols narratiu del realitzador, que sap anar desenvolupant una trama intrigant però entendible, com perquè pot sustentar-se en unes grans interpretacions, sobretot per part de Hardy que construeix un Bob de poques paraules però molts gestos, matisos i alguna sorpresa de caràcter capaç de carregar-se la pel.lícula a les espatlles.

Noomi Rapace i el director Michaël R. Roskam presentant "The Drop" a San Sebastian

A la roda de premsa no ha faltat el sentit homenatge del director cap a Gandolfini, de qui ha volgut destacar el seu treball interpretant a un personatge que pot recordar altres de la seva carrera pero “que va abordar com si fos el primer, amb una gran humilitat, com si no tingués gran experiència en aquest tipus de rols i amb molta professionalitat i ganes de divertir-se“. A la sortida de la sala no han faltat els que es sumaven també públicament al club de fans de Hardy pel seu paper a la pel.lícula i fins i tot el consideraven un bon candidat a un premi a la interpretació, si no fos perque avui mateix ja li han sortit durs competidors.

[Rating:3.5]

PASOLINI

Dins de la secció de Perles, hem pogut recuperar “Pasolini“, un film dirigit per Abel Ferrara del que ja us vam parlar al seu pas per la última edició del Festival de Venècia. Ferrara es pren totes les llibertats i llicències artístiques per recompondre els últims moments de la vida de Pier Paolo Pasolini, l’escriptor, poeta i director de cinema italià que va morir al 1975 després de ser colpejat i atropellat per un cotxe. Les circumstancies del seu assasinat no han estat mai aclarides del tot, però tampoc són el que centren aquesta pel.lícula, més enfocada a reflectir els processos creatius de l’artista, algunes de les seves fòbies i la seva aposta per la provocació com a forma de generar reacció vital en el seu públic.

Willem Dafoe posa per la premsa després de presentar "Pasolini" d'Abel Ferrara

També provocador i lliure és l’univers que planteja Ferrara, no exempt de dificultats per entrar-hi per part de l’espectador i amb alguna decisió argumental discutible. Però en general aconsegueix pintar un mosaic interessant i concís sobre Pasolini ajudat per la magnètica encarnació que en fa l’actor Willem Dafoe.

[Rating: 3]

 

A SECOND CHANCE

I mantenint el bon nivell de la jornada, tornavem a la Secció Oficial per veure la nova proposta de la danesa Susanne Bier, guanyadora de l’Oscar amb “Un mundo mejor“, que torna a explorar el que declara ser una obsessió per ella, el món de la familia. Aquí ho fa abordant el tema de la paternitat i l’amor paternofilial, a través del personatge d’Andreas (Nikolaj Coster-Waldau), un policia que acaba de convertir-se en pare i que ha de prendre un seguit de decisions molt difícils després d’irrompre a la casa de dos drogadictes i descobrir-hi el seu nadó en condicions lamentables.

Nikolaj Coster-Waldau, protagonista de "A second chance" de Susanne Bier

Sense escatimar duresa, i més pel fet de treballar amb nadons i material molt sensible, el film de Bier acaba calant i tocant la fibra mentre assistim al remolí d’esdeveniments a que es veu arrossegat el protagonista arrel de les seves decisions. Així combina la intriga amb el plantejament d’interessants dilemes morals, tant els més evidents a que s’enfronta el protagonista, com d’altres més ocults que ronden a la resta de personatges, com l’esposa d’Andreas (Maria Bonnevie), o el seu company (Ulrich Thomsen), un altre policia alcoholic que no ha aconseguit superar una separació.

I la directora ho fa de manera tant punyent com natural, allunyant-se de melodrames facilons, mimant molt els plans tant de les cases com en els tancadissims enquadraments dels protagonistes, i també en unes molt bones interpretacions dels personatges principals. Entre ells destaca Nikolaj Coster-Waldau que s’ha convertit en l’estrella mes esperada i aclamada avui als carrers de Donostia.

Nikolaj Coster-Waldau

[Rating: 3.5]

En aquest especial<< AnteriorSegüent >>

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies