Enginyós, poètic, valent, reivindicatiu….Ni un remat d’adjectius seria capaç de descriure la genialitat del text de María Velasco.
La que va ser premiada amb un Marqués de Bradomín ens sorprèn aquesta temporada amb la reposició de Manlet a Nau 73. Velasco, per a mi fins ara una desconeguda amb molt bones referències, no solament ha encertat amb el seu text sinó que ha tingut la sort de veure’l representat per una companyia que funciona a la perfecció en escena.
Inés Piñole està a càrrec de l’entramat de dues famílies actuals amb referències clàssiques (perfectes per despertar la riallada intel•lectual del públic). D’una banda, es presenta a Hamlet, a Getrudis i a una Ofelia espontània com a reflex de la Vella Europa embussada al món de les idees, impossibilitada per arribar a l’acció. Per contrast, es troba a la parella entre Medea i Jason situats en el terreny dels impulsos desencadenats en barbàrie. S’és testimoni de la lluita entre el racional i el visceral:
“MEDEA.- Lo aprendí en la calle. “Revenge his foul and most unnatural murder”.
HAMLET (Dándole la espalda).- La venganza no termina con el dolor sino que se vuelve contra el hombre mismo y lo destruye.
MEDEA.- ¡Bobadas! Ver sufrir produce bienestar, hacer sufrir más bienestar todavía.
HAMLET.- El individuo es conciencia.
MEDEA.- El individuo es libertad.”
El treball actoral ha de ser premiat almenys amb una ovació d’aplaudiments cessada per la coïssor de mans. Un Hamlet Original – Fixin-se en la perfecta dicció anglesa de Kike Guaza encarnat en el reflexiu príncep de Dinamarca i en aquesta mirada que aconsegueix travessar al que s’allotgi en l’última fila.- o una Gertrudis especialment bella que malgrat tenir un títol nobiliari, no es queda enrere amb les seves declaracions: “¡No es fácil volver a tener un orgasmo después de dilatar diez centímetros en el parto! Mi amor por ti…es lo que más ha envejecido mi corazón. La familia es el principal enemigo del orgasmo.”
El meu consell? Evitin parpellejar durant la funció: cada paraula és un gir de bellesa. No es perdin ni un moviment d’aquests actors, especialment de la Mabel del Pou (confesso que tardaré en oblidar la seva força escènica). Haig de dir que ho té “fàcil” amb el prodigiós text que se li ofereix per ser una combinació entre un to poètic amb vulgaritats mundanes. Això desemboca, irremediablement, en la comèdia:
“Medea intentó matar su amor por Jasón. Medea trataba de imaginárselo cagando y lo seguía amando.”
Personalment, m’hagués agradat que la directora hagués estat totalment fidel a les propostes escèniques de la dramaturga. Com he tingut la sort de poder llegir l’obra de Velasco, he vist un constant joc amb l’aigua, unes imposicions sonores o proposicions d’objectes com rentadores que haguessin vestit l’escena de signes efectius i bells. (Entenc que si el meu desig s’hagués complert, els costos de producció s’haguessin disparat.) Em permeto dir-los, que amb Velasco es gaudeix en escena i rere el paper. Es pot llegir un caràcter càndid i astut a parts iguals. Hi ha poesia fins i tot en les acotacions…
La delicadesa s’atresora durant l’espectacle amb, per exemple, una curosa llum. L’ús d’una làmpada penjada del sostre que arribava fins a l’altura dels actors permetia intensificar alguns moments.
La funció també té pinzellades reivindicatives que no cauen en l’obvietat o en una tònica didàctica:
“Los hombres tenéis suerte: podéis extenderos como una epidemia y no os secáis.”
Si continu amb elogis, pensaran que m’han comprat. Només puc dir: Vagin.
Es pot veure a: Nave 73
Text: María Velasco
Intèrprets: Laura Aparicio, Kike Guaza, Mabel del Pozo, Joseba Prieto i Teresa Soria Ruano.
Envía una resposta