“Tots heu llegit Woyzeck, és clar, oi?” diu el professor. Mentre la resta d’alumnes assenteixen enèrgicament en uníson, el meu cervell busca a una velocitat trepidant. Boisec? Voisek? És alemany, rus, anglès? Cap registre. De qui pot ser? Abaixo el cap. Hauria d’haver-lo llegit. Quina vergonya. Büchner no és mencionat; tothom ha entès perfectament la lliçó i el nom s’esvaeix com si no hagués de retornar mai més, sense cap pista de l’autor, la procedència ni l’època. Al vespre em capfico a Google: Boissek? Voysec? Woisec? Cap resultat. Passen mesos, i mai pregunto. L’orgull, aquest gran pecat.
L’estrena del muntatge de la companyia Parking Shakespeare a la Fundació Palo Alto em va obrir els ulls a un text imprescindible, adaptat i dirigit amb una intel•ligència i força imparables pel multitalented Marc Rosich. Ara torna a la vida a la Sala Beckett, amb una proximitat que el fa encara més intens, maximitzant l’ús de l’espai i portant les interpretacions a un grau superior.
Es tracta de la història del soldat ras Franz Woyzeck i la seva espiral cap a la perdició i l’assassinat, arrel de les constants i terribles humiliacions que pateix a càrrec de tot el seu entorn, especialment la seva dona Marie. Deshumanitzat i trepitjat fins a la bogeria, Woyzeck acaba cedint a les veus que la repressió prolongada han fet créixer dins la seva ment. Les lectures filosòfiques i artístiques de la peça són múltiples, i conviden a la reflexió activa per part de l’espectador sobre l’era de la industrialització i l’efecte que té sobre els individus.
La direcció, focalitzada en la interpretació, es val de poquíssims recursos portats a la millor expressió possible per elevar un text que ja vola sobre la pàgina. Del treball d’adaptació, Rosich en parla extensament al programa de mà; jo només puc afegir que ell no és un dramaturg, director, traductor, actor ocasional i professor; Marc Rosich és un mag del llenguatge, a més de tot l’anterior. Les dues virtuts més destacables del text també ho són de la direcció:
En primer lloc la integració de tota la companyia de forma coral, alhora que permet a cada actor brillar especialment en algun fragment de la peça. Carles Gilabert, així com la resta dels actors, fan una feina excel•lent, compromesa i perfectament cohesionada.
De l’altra banda hi ha els trencaments de la quarta paret que disparen el diàleg intern entre els espectadors i els personatges. Les múltiples capes de significat del muntatge ens mantenen alerta cada segon, sense excepció, navegant per escenes perfectament teixides entre sí.
El millor és com ens endinsa en la ment del soldat protagonista, alhora que ens permet veure’l des de l’exterior. Constantment es barregen les veus que sent Woyzeck, experimentem la seva realitat distorsionada i les seves al•lucinacions, però també el veiem des de la perspectiva del seu entorn.
Si ja vau gaudir de l’adaptació dels Parking Shakespeare a Palo Alto, us convido a revisitar-la a la Sala Beckett. Us tornarà a impactar. I si no la coneixíeu, no cal que ho digui: teniu fins al 5 d’Octubre.
Es pot veure a: Sala Beckett
Text: Georg Büchner
Intèrprets: Carles Gilabert, Ester Cort, José Pedro García Balada, Pep Garcia-Pascual, Adrià Díaz, Ariadna Matas, Santi Monreal, Ricard Sadurní.
Envía una resposta