O’Connor no ha aplacat la guerrera que porta dins. I tot i que pugui semblar fals veure-la enfundada en un vestit de làtex i amb perruca a la portada, o que algunes de les lletres d’aquest disc ratllin la contradicció, el seu esperit combatiu segueix predominant. L’església, els masclistes, les exhibicionistes estrelles del pop, la industria discográfica… tots reben alguna mossegada de la irlandesa, encara que embolcallada entre temes dedicats a les bondats i maldats de l’amor.
Aquest “I’m not bossy, I’m the boss”, produït pel seu ex-marit John Reynolds, arrenca amb una sonoritat que ens remet a la Sinnead dels temps del ‘Nothing compares to you’ a “How about I be me”. I pregonant l’autoacceptació, el dret a sentir-se una dona completa amb coses bones i dolentes, engega un àlbum marcadament reivindicatiu del femení que no sempre feminista.
Però aviat comença a mostrar també l’altra cara de la moneda i en altres temes com “Dense water deeper down” o “Your green jacket” canta a l’amor quasi obsessiu i malaltís per un home. Igual que ho fa més despullada i vulnerable a “The Vishnu Room”, el tall que havia de donar nom al disc.
I aleshores arriba el sisè tall, “The Voice of my doctor”, on perd el control entre guitarres elèctriques. I la que havia semblat enamoradissa i quasi submisa torna a treure les ungles, potencia la veu i es torna un punt més atrevida en els ritmes, encarant una segona part del disc que guarda el millor de l’àlbum. A “James Brown” construeix una cançó serpentejant que parteix del blues i el funk per culminar amb secció de vent. A “8 good reasons” mostra la determinació per no deixar-se estancar en un lloc on no es pertany. En un dels millors talls del disc, “Take me to church”, planteja un tema accelerat quasi amb ansietat a la veu, desafiant. Una pressa vocal que repeteix a “Where have you been?”, abans de tancar amb una quasi plegaria xiuxiuejada a “Streetcars”.
És aquest un disc que tant en la música com en les lletres suposa un canvi d’actitud respecte a l’anterior “How about I be me (and you be you?)” (2012) publicat en una època de casament i divorci exprés. En ell retrobem una Sinead O’Connor forta i plena de debilitats, disfressada a la portada però autèntica en les seva música i lletres, potser no sempre brillant, potser no sempre coherent, però encara amb coses a dir i ganes de seguir fent-ho amb bona música.
Envía una resposta