Cada vegada és més rar topar-se amb una pel.lícula que suposi una fita en la historia del cine, un canvi, una transgressió o una diferencia en la forma de materialitzar l’art cinematogràfic. Potser als darrers temps algunes ho han aconseguit per la vía dels avenços tecnològics i els efectes especials, però és més estrany fer-ho a través dels recursos narratius, I per això quan trobo una rara avis com “Boyhood” no puc més que parar-me, aplaudir-la i recomanar-la entusiastament.
“Boyhood” és un projecte molt especial i en el qual el com no es pot deslligar del què, en que procés i resultat són un alhora d’analitzar-la, veure-la i sentir-la. L’any 2002 s’iniciava el rodatge fent una aposta a cegues, després que el director Richard Linklater i el seu equip de càsting seleccionessin un nen, (Ellar Coltrane). A partir d’allà i amb un repartiment que completaven la pròpia filla del director, Lorelei Linklater, Ethan Hawke (a qui el director ja ens ha fet créixer en pantalla amb la trilogia “Antes de…”) i Patricia Arquette, l’equip es va anar reunint cada any fins al 2013 per rodar en unes poques desenes de dies el resultat que ara ens arriba a la pantalla.
I en ell veiem com el protagonista, en Mason, va creixent, aprenent, madurant i vivint en definitiva, des del moment que la seva mare els anuncia a ell i la seva germana Samantha que es traslladen de ciutat per tal que ella pugui tornar a estudiar per intentar millorar la seva vida. A partir d’aquí hi haurà canvis, amistats fetes i perdudes, la intermitent relació amb el seu pare, els efectes de les relacions de la seva mare, somnis, il.lusions, dubtes, pors, amors, descobriments…
En posar aquestes peces juntes, meravella l’habilitat narrativa de “Boyhood”, que no necessita de cartells que vagin anunciant en quin any ens trobem ni marcades foses que separin els fragments. La narració transcorre d’una forma brillantment fluida, encadenant de forma subtil i ben lligada el pas d’un any a l’altre mentre els personatges viuen, canvien i creixen davant els nostres ulls durant 165 minuts que no es fan pesats. Al contrari, quan els títols de crèdit prenen el relleu al viatge de Mason camí de la universitat i la vida adulta, pujaríem de bon grat al cotxe per seguir al seu costat.
La seva vida no és extraordinària ni molt diferent a la de qualsevol, està feta de moments transcendents i íntims, sense èpica ni exageracions melodramàtiques, i es recolzen en unes interpretacions mesurades i naturals que contribueixen a que l’espectador la vegi i la comparteixi com una vivència que pot creure i reconèixer. No només la del viatge iniciàtic de Mason sinó també els dels que ja han passat per allà, els seus pares i la seva àvia, a qui la maduresa ha imposat la realitat als somnis.
Això que ja de per si podria semblar lloable en una pel.lícula rodada a l’ús, adquireix dimensions de proesa quan se sap com s’ha fet aquesta. En cadascun dels moments en que està filmada, Linklater no només es fixa en els personatges i guió preconcebut sinó que també para atenció al món en què viuen a través de detalls d’ambient i fets d’actualitat que a priori no podia saber com evolucionarien en els futurs anys de rodatge. Però el film s’hi fixa també, vestint el context i adaptant-s’hi, de manera que tal com evoluciona la vida dels protagonistes també veiem com ho fan des dels dispositius per escoltar música, fenòmens de la cultura popular o la situació política dels Estats Units. I a tot plegat encara cal afegir-hi l’especial cura que Linklater sol posar en els diàlegs i la banda sonora dels seus films.
“Boyhood” arriba a fer-se grandiosa a partir de la senzillesa de plantejaments i un gran amor per fer cinema i així esdevé una obra mestra en el poder d’aquest per esdevenir narració i art per plasmar la vida o fer de la vida art narratiu.
Envía una resposta