Ivan Padilla, al front de la companyia Retret Teatre, es torna a plantejar la tasca heracliana d’adaptar i dirigir una novel·la, a més de participar com a actor en la posada en escena, tal com va fer la temporada passada, amb Océano d’Alessandro Baricco, també estrenat al Teatre Gaudí. Aquest cop, desgraciadament, el resultat no es pot categoritzar d’altra manera que com a fracàs.
Ara diré una sèrie d’obvietats, però seguiu-me per un moment, si sou tant amables. Escollir, imaginar i portar a escena una obra de teatre no és fàcil. Dirigir una companyia d’actors novells, tampoc. I adaptar una novel·la dramaturgicament és encara més difícil. Carregar-se a les espatlles aquesta triple combinació, amb l’ingredient afegit de la interpretació, tot i tractar-se d’un paper secundari, seria un repte difícil per al més expert i hàbil dels directors.
Paul Auster és un autor brillant, notori per crear virtuosament personatges punyents que es mouen pels ambients novaiorquesos realitzant girs sempre inesperats; sempre immillorables. Amb “Sunset Park” l’autor ens obre el món interior d’en Miles, un noi de vint-i-vuit anys que en fa set, va esborrar el seu rastre i va abandonar el seu passat, marcat per un incident familiar traumàtic. Ho fa a través del tema dels desnonaments arrel de la crisi que obliga els joves a viure en situacions precàries i a okupar.
No m’estendré més sobre l’argument de la novel·la, ja que un dels pocs aspectes positius d’aquesta adaptació és el fet que potser animarà algun espectador a llegir l’obra d’Auster, i ell n’és un mestre, de l’argument. Puc entendre fàcilment l’atractiu de Sunset Park com a base per una adaptació. Però també són molts els obstacles evidents del material. Les constants referències novaiorqueses que es perden en el nostre públic. Tot el corrent de pensament intern del protagonista, que resulta en una manca d’escenes d’acció i un sobre excés d’auto explicació del protagonista que escolta els seus records com a veus en off. Les el·lipsis de temps constants que no ens permeten acabar de copsar l’interior dels personatges. I sobretot, un mal ús de l’espai escènic.
Respecte al tema i la consciència social, si es pretenia parlar de la situació dels joves que es veuen obligats a okupar i de la tragèdia dels desnonaments, no s’arriba a aconseguir. Potser són els sopars amb constants brindis amb copes de vi blanc, o el fet que una de les okupes estigui acabant la seva tesi doctoral, o simplement, que no s’ha aprofundit prou en els personatges, però el fet és que no ens remeten a la nostra generació de joves en situació precària.
Només em queda animar la companyia a sorprendre’ns amb un espectacle basat en una obra ja escrita específicament per l’escenari; recolzar-se en el suport d’una estructura dramatúrgica ferma, per poder créixer com a actors i creadors i trobar un llenguatge sòlid.
Es pot veure a: Teatre Gaudí
Text: Paul Auster
Intèrprets: Dani Ledesma, Bàrbara Roig, Ramon Bonvehí, Lara Díez, Francesca Vadell, Ivan Padilla, Maria Clausó
Envía una resposta