“Las personas presas tienen derecho a dos comunicaciones orales de veinte minutos cada una por semana, siendo posible juntar el tiempo de las dos visitas semanales en una sola de cuarenta minutos… Versus: Porque, a pesar de todo, siempre hay alguien al otro lado.”
Claudia i Camila, germanes enfrontades a dues bandes d’un vidre que alhora les uneix i les separa, que és transparent però també les emmiralla, que les allibera i les emmarca, que permet que es vegin però mai les permetrà tocar-se. Elles són les protagonistes d’aquesta història que succeeix entre les quatre parets d’una cabina de visites carcerària.
Les preguntes sobre l’element misteriós de l’argument ens atrapen des d’un principi (qui ha assassinat a qui? Qui és la víctima, i quines van ser les circumstàncies del crim?) però ben aviat les vides i reflexions d’aquestes dues dones agafen el relleu i la seva relació es converteix en el veritable motor de la peça.
La dramatúrgia de José Pascual Abellán opta per un llenguatge particular, a mig camí entre la poesia i la quotidianitat, justificat per les circumstàncies extremes que ens vol narrar. La proposta escenogràfica és molt efectiva, tot i la seva simplicitat i estaticisme. L’efecte del vidre que ens permet veure el rostre de l’actriu que tenim d’esquena no és només pràctic i estètic, ja que produeix unes imatges molt interessants durant tot l’espectacle, sinó que també té un alt valor simbòlic lligat als diversos temes que l’autor debat: la veritat, la justícia en el sentit més ample de la paraula, el pecat, la responsabilitat, el temps, el sistema penitenciari, la família, els vincles.
El gran problema de la peça són les transicions; una sèrie de foscos exageradament llargs entre escenes que només serveixen perquè les actrius surtin de l’espai, es canviïn alguna peça de roba i tornin a ocupar el seu lloc. Pot no semblar tan greu, però a més de ser innecessàries, fan que la tensió creada es perdi i al final de la peça confon de tal manera que el públic arriba a dubtar si l’espectacle ha finalitzat o no.
Els pilars que sostenen el pes total de l’espectacle són Giovanna Torres Arteche (Claudia) i Raquel Saiz (Camila), defensant els vuitanta minuts de diàleg amb una càrrega molt intensa de subtext i d’emocions. Soles, sense el confort del contacte físic, naveguen pel complicat mapa d’emocions plantejades per l’autor.
La força de Versus resideix en els moments on ens sentim espies i còmplices d’aquestes germanes, lligades per una sèrie de vincles dels que potser ni tan sols n’arriben a ser del tot conscients. Els espectadors més polítics gaudiran de la reflexió sobre les incongruències del sistema penitenciari i judicial, mentre que els més emocionals es deixaran portar per les corrents fosques que sacsegen constantment la superfície de paraules en aparent calma.
Es pot veure a: Versus Teatre
Text: José Pascual Abellán
Intèrprets: Giovanna Torres Arteche i Raquel Saiz.
Envía una resposta