Prop ja del sprint final d’aquesta Mostra arriben Ferrara i el seu ‘Pasolini’, sense cap mena de dubte una de les pel.lícules més esperades de la competició i que hauria d’estar al palmarès final d’aquest festival. Quan només queda una pel.lícula a concurs per veure, la nord-americana ‘Good Kill’ d’Andrew Niccol, seguim a l’espera de la gran pel.lícula d’aquesta edició. 

Des de que el Festival va anunciar la llista de pel.lícules que competirien pel Lleó d’Or, era indubtable que ‘Pasolini’ d’Abel Ferrara, el film sobre l’últim dia de vida del polèmic artista italià, era una dels que més expectació havien generat.

Com era d’esperar, Ferrara no recrea de forma convencional aquest últim dia de la vida de Pier Paolo Pasolini, ni pretén fer una investigació periodística sobre l’assassinat del director italià. A ‘Pasolini’ no hi ha revelacions sobre les circumstancies en què va morir, ni hi ha lloc per possibles teories conspiranoides. Ferrara parteix dels fets ja coneguts i construeix al voltant d’ells una absorbent reflexió sobre la creació artística i la situació política i social de la seva època a través d’entrevistes, cartes, veus en off… Una reflexió tan aplicable a l’obra i a la personalitat de Pier Paolo Pasolini, com a les del propi Ferrara. Una reivindicació d’una actitud enfront de la vida a favor de la llibertat d’actuació i de pensament, de la provocació, sense traves, ni condicionants morals o religiosos.

Willem Dafoe i Abel Ferrara presenten 'Pasolini' a Venecia

Una de les decisions més qüestionables de la pel·lícula es la utilització indistinta de l’italià i de l’anglès, tant a les seqüències més quotidianes – a les què la utilització de l’anglès en alguns casos els resta naturalitat al estar interpretades en part per actors italians amb un fort accent -, com en les reflexions del propi protagonista, segurament condicionada per l’elecció de Willem Dafoe per encarnar al director italià, que a pesar de tot aconsegueix una interpretació magnètica. La recepció de la cinta ha estat mixta, més positiva per part de la premsa internacional que de la italiana, però una pel.lícula com ‘Pasolini’ hauria de figurar al palmarès d’aquesta Mostra.

I d’acord amb la recepció que ha tingut entre la premsa especialitzada, tampoc seria d’estranyar que ‘The Postman’s White Nightsdel rus Andrej Konchalovskij, guanyador ja de premis a Cannes, Venècia i San Sebastián, estigués al palmarès. La pel.lícula es centra en la vida dels habitants d’un petit poble situat en una illa d’un llac del nord de Rússia i a la qual només es pot accedir en barca.

Es tracta d’un d’aquells projectes amb els que un tremola al llegar el catàleg del festival, i més a aquestes alçades de la Mostra: actors no professionals que s’interpreten a ells mateixos, descobriment de les noves possibilitats de les imatges en moviment acompanyades amb so, estudi sense presses de la vida, reivindicació de la contemplació, intentar escoltar el silenciós murmuri de l’univers… Però no és tant fera la pel.lícula com la pinten.

A ‘The Postman’s White Nights’, Konchalovskij ofereix una mirada de comiat a una forma de vida a punt de desaparèixer. A un món representat per aquest poble apartat de quasi tot i, en particular, pel carter protagonista que intenta convèncer-se a sí mateix i al fill de la dona de qui està enamorat, de la necessitat del seu ofici en un món amb Internet i coets que es llencen a l’espai. I si bé el director rus encerta al transmetre aquesta situació de final d’una forma de vida sense sentimentalisme, és la descripció d’aquesta vida la que queda en part desdibuixada per culpa d’una presentació de la situació poc precisa i l’adopció d’opcions de posada en escena inconsistents.

Fotograma de ‘The Postman’s White Nights’ del rus Andrej Konchalovskij

Fa uns dies, parlava de la mala collita del cinema francès presentat a la competició principal d’aquest Festival. I Le dernier coup de marteau d’Alix Delaporte, la tercera pel·lícula gala a concurs, ho ha confirmat. En ella s’explica la cruïlla en què es troba Victor (Romain Paul), un noi de 14 anys, criat per la seva mare (Clotilde Hesme) a la que podria perdre en poc temps, que a la vegada coneix al seu pare, director d’orquestra, el què li va despertant la sensibilitat per la música clàssica, mentre està fent les proves per entrar als equips de base d’un club de futbol i s’enamora d’una noia filla d’espanyols. Com resulta evident per aquesta sinopsi, Delaporte apunta en massa direccions, introdueix massa temes en els escassos 82 minuts de duració de la pel·lícula i el problema que no acaba de centrar-se en cap, el que genera un aire d’inconcreció que impedeix que la pel·lícula acabi quallant.

El xinès Wang Xiaoshuai és un habitual dels grans festivals. Amb ‘Las bicicletas de Pekin’, ‘Shanghai Dreams’, ‘In Love We Trust’, ‘Chongquing Blues’ o ’11 Flowers’ ha guanyat premis a Cannes, Berlín i San Sebastián, però amb Red Amnesia ha fet el seu debut a la competició de Venècia. La protagonista de la pel.lícula és Deng, una vídua que volta els 70 anys, que comença a rebre trucades telefòniques anònimes. La pel.lícula barreja amb encert elements de drama familiar, misteri i fins i tot crònica social de la xinesa actual i la denuncia política de la Revolució Cultural i certes actituds propiciades per la mateixa, si bé la pel.lícula la llasta un to excessivament lànguid en alguns passatges.

L'equip de 'Red Amnesia' posa per la premsa de Venecia

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies