Tres noms coneguts del cinema mundial han elevat el nivell de la competició de la Mostra. Per una banda, el japonés Shinya Tsukamoto ens agobia i ens incomoda amb el seu retrat de la dura vida dels soldats japonesos al final de la Segona Guerra Mundial. Per altra, el suec Roy Andersson ens provoca el somriure i ens dóna en què pensar amb ‘A Pigeon Sat on a Branch reflecting on existence’ i l’italià Mario Martone sorprèn amb el biòpic del poeta Giacomo Leopardi. També hem pogut veure una pel.lícula turca de nens i gossos que es barallen.

A ‘Fires on the Plain’, adaptació de la novel.la de Shohei Ooka que ja va portar al cine Kon Ichikawa el 1959, el japonès Shinya Tsukamoto abandona les histories urbanes contemporànies sobre personatges que confonen la realitat amb l’imaginat, per portar-nos a la selva de Filipines al final de la Segona Guerra Mundial. Però tranquils els fans del director nipó (uns quants estaven al passo de premsa en el que vaig veure la pel.lícula i van aplaudir quan va aparèixer el seu nom als títols de crèdit), Tsukamoto segueix essent Tsukamoto. El del muntatge frenètic, el ritme accelerat i el bombardeig d’imatges i sons. A ‘Fires on the plain’ ens situa en la situación desesperada dels soldats japonesos al final de la Segona Guerra Mundial, quan els subministres amb prou feines arribaven i sota la continua amenaça de l’exèrcit dels EEUU. Sense quasi entretenir-se en introduccions i presentacions, Tsukamoto porta l’espectador directament al gra de forma crua, directa, histriònica i absorbent.

Shinya Tsukamoto i el cast de "Nobi (Fires on the Plain)" a la presentació del film a Venecia

El director japonès ofereix una mirada a la guerra sense èpica i sense concessions a l’heroisme, en la que preval la supervivència individual per tots els mitjans enfront de la camaraderia dels companys d’armes. En la que, en definitiva, l’enemic més que estar a l’altra banda del front – a ‘Fires on the Plain’ una espècie de presència fantasmagòrica – està al costat.

I com a oposició als centenars de plans, el soroll i l’histrionisme de ‘Fires on the Plain’, s’ha presentat A Pigeon Sat on a Branch reflecting on existence de Roy Andersson amb la que el director suec tala la seva ‘The Living Trilogy’ després de ‘Canciones del segundo piso’ i ‘You The Living’. Només 39 escenes, 40 plans fixes, tots rodats en estudi per a 100 minuts de pel.lícula.

Roy Anderson, director de "A Pigeon Sat on a Branch Reflecting on Existence"

A ‘A Pigeon Sat on a Branch reflecting on existence’ Roy Andersson segueix afinant el seu particular estil. Un grup de personatges tristos i vulnerables – una parella de venedors de productes de broma, una professora de flamenc, el rei Carlos XII de Suècia, els clients d’un bar… – en situacions aparentment tranquil·les, captades en plans fixes convertits en quadres vivents, en decorats de colors suaus i amb un to còmic i melancòlic, en una estranya combinació entre quotidianitat i surrealisme. Però la força del cinema de Roy Andersson radica en que dins d’aquests embolcall dolç i agradable, hi ha també una denuncia àcida i demolidora d’alguns dels problemes de la societat. La pel·lícula comença amb 3 escenes de mort plenes d’humor, deliberadament separades de la resta. Les següents seran en la seva majoria escenes còmiques que desvetllaran un rerefons amarg i fosc. Una pel·lícula que sense dubte hauria d’estar al palmarès final d’aquesta edició de la Mostra.

I com que no hi ha dos sense tres, també m’ha deixat bon regust la tercera pel.lícula del dia. I en aquest cas, tot semblava indicar el contrari. Un biopic de quasi dues hores i mitja sobre un poeta italià de principis del segle XIX no sona especialment atractiu. Però ‘Il Giovane Favoloso de Mario Martone, el film sobre la vida de Giacomo Leopardi, magníficament interpretat per Elio Germano, és d’aquelles pel·lícules sobre la vida d’un personatge històric que aconsegueix treure’s l’olor a naftalina gràcies a un guió que aconsegueix fusionar amb encert la vida, l’obra – al llarg de la pel·lícula s’escolten nombrosos passatges dels seus poemes – i l’època (una Itàlia en la que la Il·lustració intentava obrir-se camí, però en la que encara l’ Església Catòlica manava en tot i les classes socials eren pràcticament hermètiques) i una direcció que aconsegueix no caure en academicismes encartonats.

Elio Germano, protagonista de "Il giovane favoloso" a Venecia

I la pel.lícula que no ha permès fer un póker de quatre bones pel.lícules a competició seguides és ‘Sivas’, del turc Kaan Müjdeci. Ambientada en un entorn rural de Turquía Oriental narra la pugna d’Aslan, un nen de 11 anys per fer-se amb el paper de príncep a la representació de Blancaneus i els 7 nans que preparen a l’escola, i ja de pas aconseguir la mà de la princesa. Quan troba a Sivas, un gos de lluita abandonat, creurà trobar l’oportunitat perfecta per cridar la seva atenció.

Tot i el bon pols del seu director, que aconsegueix alguns moments de gran tensió i evita caure en sentimentalismes, aquesta historia de nen amb gos no aporta res massa nou ni aconsegueix treure la sensació de quelcom ja vist y explicat abans. Tot i que no seria d’estranyar la seva presencia al palmarès final, donat que la Mostra premia a la millor interpretació d’un jove actor i el treball del nen protagonista és el més destacable de la pel.lícula.

El director Kaan Mujdeci i els actors de "Sivas", Dogan Izci i Muttalip Mujdeci, al photocall a Venecia

 

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies