Després d’una bona arrancada de la secció a concurs, ni el cinema francès per partida doble amb les noves cintes de Benoît Jacquot i de David Oelhoffen, ni l’esperada nova pel.lícula de David Gordon Green, ni una de les apostes a priori més potents del festival, como el nou de Fatih Akin, han estat a l’alçada de les expectatives. Ha hagut de ser el cinema italià i ‘Hungry Hearts’ de Saverio Costanzo el que animés la competició.
No està essent de moment un bon any pel cinema francès a la Mostra. Després de la decepció de Xavier Beauvois amb ‘La rançon de la gloire’, arriben les de Benoît Jacquot amb ‘3 Coeurs’ – en la que repeteixen Benoît Poelvoorde i Chiara Mastroianni – i David Oelhoffen amb ‘Loin des hommes’.
‘3 Coeurs’ és un melodrama romàntic protagonitzat, a més de pels ja mencionats Poelvoorde i Mastroianni, per Charlotte Gainsbourg i Catherine Deneuve. Pur star-system del cinema gal. Després d’un inici poc original – dos desconeguts es coneixen, sorgeix una espurna i concerten una segona cita a la que un d’ells no pot acudir per causa major – però eficaç, la pel.lícula comença a recórrer a casualitats forçades, a formes d’actuar dels personatges incoherents a conveniència del guionista – creïbles potser en adolescents, però no en persones que volten els 40 anys – que provoquen que el que podria haver estat quelcom tèrbol i inquietant, acabi essent un fulletó carregós i desencertada. Relacions ocultes, amors secrets i una innecessària trama d’inspecció fiscal al polític de torn que suposen una de les majors decepcions del que s’ha vist fins ara al Lido.
La segona pel·lícula francesa d’aquesta crònica, ‘Loin des hommes’ de David Oelhoffen, és una adaptació lliure de ‘El invitado’ de Albert Camus, una espècie de western – amb els seus colons, colonitzats, els seus rebels, el seu exèrcit a cavall – ambientat a les muntanyes del’Atlas a mitjans del segle XX i protagonitzat per Viggo Mortensen que interpreta a un professor d’escola que haurà d’escoltar fins a la ciutat més propera a un algerià acusat d’assassinat.
A pesar del joc que podria haver donat aquest material de partida, Oelhoffen es limita a mostrar els fets de forma lineal i plana, sense aconseguir que surti a la llum la camaraderia entre els dos protagonistes, ni les implicacions morals dels fets que explica, i limitant-se a un aprofitament merament estètic dels espectaculars escenaris naturals en que està rodada. Una pel.lícula que tot i transcórrer 100% en exteriors fa olor de cartró pedra.
I quelcom semblant podem dir de la que a aquestes alçades de la competició és per molts la major decepció d’aquesta edició del festival: ‘The Cut’ de Fatih Akin, una superproducció europea que narra l’epopeia de Nazaret Manoogian (Tahar Rahim), un ferrer armeni que després de ser separat de la seva família durant la Primera Guerra Mundial, primer haurà de lluitar per la seva vida i més tard recórrer mig món en busca dels seus familiars desapareguts.
‘The Cut’ recorda per mal a aquells ‘Grandes Relatos’ televisius de fa dècades: una historia de tall èpic, una posada en escena convencional i decorats molt lluïts amb olor a naftalina. I, encara que després d’una presentació de personatges esquemàtica i pobre i el shock inicial de sentir actors interpretant a armenis parlant un anglès amb els accents més variats, ‘The Cut’ aixequi una mica el vol, el resultat final acabi essent una baluerna que omple la pantalla però no se sent.
I per si ens quedàvem amb ganes de més Al Pacino després de ‘The Humbling’ de Barry Levinson, a la secció competitiva hem pogut veure ‘Manglehorn’, del prolífic David Gordon Green, un altre vehicle de lluïment per l’actor novaiorquès. Aquesta vegada interpreta a Angelo Manglehorn, un manyà en l’època final de la seva vida, la única relació estable i plaent del qual sembla ser la que té amb el seu gat, al qual la pèrdua d’un amor de joventut li va provocar un bloqueig emocional que intentarà superar.
Els seus vincles amb els humans es limiten al seu fill, amb el que té una relació problemàtica (Chris Messina), un antic protegit del que se sent inexplicablement orgullós (Harmony Korine) i una amable empleada de banca (Holly Hunter). I poc més és ‘Manglehorn’. Una pel.lícula honesta, humana, senzilla, però molt petita, focalitzada exclusivament en el conflicte del seu protagonista, el que facilita el lluïment d’Al Pacino, però limita el seu abast i força.
Però com deia, quan menys ens ho esperàvem, ha hagut d’aparèixer l’italià Saverio Costanzo, la filmografia anterior del qual ens feia témer el pitjor, amb ‘Hungry Hearts’ a animar la secció principal del festival. Protagonitzada per Adam Driver i Alba Rohrwacher, en un paper que la col.loca ja entre les possibles guanyadores de la Copa Volpi a la millor actriu, narra la història d’una parella amb diferents maneres d’enfrontar-se al seu primer fill, sobre qui una vident ha predit que serà especial, un aspecte que podria emparentar-la amb el cine fantàstic i ‘La semilla del diablo’, però el plantejament de la qual dóna lloc a situacions no molt allunyades de la realitat.
Costanzo juga de forma notable amb el canvi de gèneres, passant de forma fluida de la comèdia romàntica indie, al drama claustrofòbic a l’estil Polanski – recolzat per la planificació de les seqüències a l’apartament de la parella – i fins el terror en la seva part final. Una cosina llunyana de ‘La semilla del diablo’, però família al cap i a la fi.
Envía una resposta