Un thriller sobre els desnonaments a Estats Units, una pel.lícula semi clandestina dirigida per una dona iraní voluntàriament retirada durant 8 anys, i la primera italiana a concurs mantenen a bon nivell la secció competitiva del festival. Fora de concurs, Peter Bogdanovich homenatja a Lubitsch i de pas a Woody Allen, Al Pacino es llueix a ‘The Humblings’ i Ulrich Seidl ens mostra el més sòrdid dels sòtans austríacs.
Sense cap mena de dubte, el nordamericà Ramin Bahrani és un dels directors de referència del cinema independent del seu país els últims anys, gràcies a títols com ‘Goodbye Solo’ o ‘Chop Shop’. I amb ’99 Homes’, la seva pel.lícula més accessible i també amb millors perspectives d’èxit a les taquilles, ho confirma. Amb un repartiment encapçalat per uns excel.lents Andrew Garfield i Michael Shannon, explica la manera en què, després d’haver estat desnonat, un jove treballador de la construcció es veu quasi obligat a signar un pacte amb el dimoni i treballar per la mateixa persona que el va acabar fent fora de casa seva. Amb aquest material, Bahrani construeix un thriller de gran intensitat, recolzat en una planificació, un muntatge i una banda sonora que pràcticament no donen un respir a l’espectador i que recorda per moments al cinema de Michael Mann o a ‘El lobo de Wall Street’ de Martin Scorsese.
Crida l’atenció que Bahrani mostri només en segon pla el drama de les famílies desnonades, i centri la seva atenció en els desnonadors i les seves argúcies i tripijocs per aconseguir el màxim benefici en un món de capitalisme ferotge i crisis econòmica on sembla que tot val. Llàstima que sobretot a la part final de la cinta, a Bahrani li tremoli el pols i es torni per moments tovet i poc subtil.
Explica el material promocional de la iraní ‘Ghesseha’ (Tales)’ que la seva directora, Rakhshan Banietemad, portava 8 anys retirada de la direcció de llargmetratges perquè no estava disposada a treballar més amb les limitacions que l’antic règim del seu país li imposava. Finalment va concebre ‘Ghesseha’ com una successió de curts independents, ja que les limitacions de la censura iraní per aquest format són molt menors, però de manera que es podessin mutar també com un tot únic per poder-lo projectar allà on fos possible.
Banietemad recupera personatges de les seves obres anteriors i els fa interactuar al Teherán actual. Directors de cinema, funcionaris intel·lectuals, treballadores socials, obrers… s’entrecreuen en diferents fragments encadenats de diferents durades, tons i plantejaments formals, passant del cinema social, al costumisme, al realisme o al melodrama, en un conjunt molt ben lligat, coherent, consistent i sòlid.
La primera pel.lícula italiana presentada a concurs ha estat ‘Anime Nere’ de Franceso Munzi, un drama llastat per un to excessivament solemne i l’ombra de títols com ‘El Funeral’ de Ferrara o la saga de ‘El Padrino’, sobre una família de mafiosos calabresos enfrontats en una guerra entre clans quan un petit incident encén una espurna que provoca un incendi que ningú és capaç d’apagar.
Bogdanovich, Al Pacino i Seidl, fora de concurs
Amb ‘She’s Funny That Way’ protagonitzada per Imogen Poots, Owen Wilson, Jennifer Aniston i Rhys Ifans, Peter Bogdanovich ens regala una screwball comedy ambientada en el món del teatre de Nova York tant divertida com lleugera, que s’agraeix ja a aquestes alçades del Festival. Una comèdia d’embolics, de casualitats i malentesos impossibles, com ha de ser en aquest gènere, plena de cameos divertits i en la que es troba a faltar un petit toc addicional de bogeria. A ‘She’s Funny That Way’, Bogdanovich homenatja de forma explícita a la última pel.lícula de Lubitsch, ‘El pecado de Cluny Brown’, a ‘Los Soprano’ i recorda també a Woody Allen, un altre gran de la comèdia USA, amb aquest Nova York, aquestes cançons, aquesta psiquiatra i Owen Wilson.
I més vida i teatre, teatre i vida a ‘The Humbling’, adaptació de la novel·la ‘La Humillación’ de Philip Roth, en la que Al Pacino, que interpreta a un actor veterà en plena crisi emocional enfrontat al final de la seva carrera i de la seva vida, aprofita l’oportunitat que li ofereix Barry Levinson per lluir-se en el que és el seu millor paper dels últims anys, perfectament secundat per Greta Gerwig i amb una Dianne Wiest excel.lent en plan robaescenas. Teatral, histriònica, intensa i moltes vegades fregant el ridícul, ‘The Humbling’ sembla a estones el xoc de tres personalitats que no sempre es complementen. Per una banda, el propi text de Philip Roth. Per altra, la posada en escena de Barry Levinson. I, finalment, la del propi Al Pacino que no vol deixar passar l’oportunitat de lluir-se.
Després de triomfar amb la seva trilogía ‘Paradies: Amor, Fe y Esperanza’, l’austriac Ulrich Seidl torna als seus orígens i presenta fora de concurs ‘Im Keller’, un documental sobre els sòtans, aquells llocs de la casa on, a diferencia d’habitacions més publiques, s’amaguen alguns dels majors secrets dels seus propietaris. I, com és d’esperar, la galeria de personatges que mostra Siedl és un catàleg del sòrdid, explícit i tant divertit com inquietant: una banda de música encapçalada per un nostàlgic de Hitler, ultranacionalistes, practicants de sexe sadomasoquista, col.leccionistes de ninos de bebés quasi reals… ¡Enhorabona a l’equip de càsting!
Envía una resposta