En el ojo de la tormenta
3Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Per si el 3D no us acaba de fer sentir prou immersos dins de les pel-lícules, aquesta setmana arriba una proposta en 4D disposada a fer-vos sentir part de les sensacions que senten els protagonistes de la historia, des de la vostra pròpia butaca. Es tracta de “En el ojo de la tormenta”, la darrera mostra de cinema de catàstrofes amb un plus sensorial afegit.

Steven Quale, director de la cinquena entrega de Destino Final i col.laborador de Cameron a films com “Titànic” o “Avatar”, és qui es proposa posar al dia les aventures de caçatempestes i tornados que als Estats Units es juguen el físic per poder captar espectaculars imatges que després vendran a estudis i televisions a canvi de sucosos beneficis.

Un tema que ja s’ha tractat diverses vegades al cine – la referencia que a tots ens ve al cap és “Twister” – i que avui en dia passa per disposar d’un alt pressupost per efectes especials i fer-lo lluir. I a “En el ojo de la tormenta” llueix, amb imatges espectaculars de tornados i els seus arrasadors efectes, fent volar tota mena d’objectes i destrossant-ne molts d’altres al seu pas. A més, aquest sistema ideat pel film fa que, de forma sincronitzada amb l’acció, a la sala de cine s’activin uns ventiladors i nebulitzadors d’aigua que intenten que, de forma moderada, l’espectador se senti afectat per vents i tempestes a la vegada que els caçatornados de la pantalla.

Però aquí acaben les bones noticies. I potser no caldria seguir dient res més si a banda del comentat no us importa que la pel.lícula tingui res més per oferir. L’equip protagonista el formen un documentalista ambiciós (Matt Walsh), una metereologa (Sarah Wayne Callies) i un parell d’ajudants, que en les seves peripècies contra la natura es toparan amb un subdirector d’escola (Richard Armitage), els seus dos fills adolescents (Max Deacon i Nathan Kress) i la noia de l’institut que té el cor robat a un d’ells (Alycia Debnam).

En el ojo de la tormenta

Entre tots es dedicaran a protagonitzar situacions tractades absurdament i proferir diàlegs ridículs mentre el director es mou per tots els tòpics de telefilm sobre rebel·lia adolescent, falta de comunicació pares/fills, la culpabilitat de la mare treballadora, el primer amor adolescent o la necessitat de redempció dels més dèspotes. Tot plegat culminant amb un final dels que exalten fe, família i pàtria com la santíssima trinitat salvadora. Res que faci oblidar la “Twister” de Jan de Bont quasi vint anys després.

Això sí, el lamentable guió només dóna per hora i mitja, així que el desastre sembla menor i més si un només entra al cinema per veure efectes especials. Si aquest és el vostre cas i a més sentiu curiositat per veure de què va el 4D i que us despentinin i remullin mentre veieu una pel.lícula, aquesta és la vostra. Però agafeu jaqueta o a banda de cinematogràficament poc estimulats podeu sortir refredats.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies