Una comèdia coral i fresca d’estiu on la diversió no ens deixarà indiferents.
Antonine Chevalier (Lambert Wilson) fa cinquanta anys i pateix un infart que el canviarà. Però potser no en el sentit que tothom espera. A partir d’ara haurà d’anar més en compte amb les coses. Antoine s’ha passat l’existència amb l’atenció posada en tot: en la seva família, en la seva salut, en allò que menjava, en els seus amics… Ara que ha d’adquirir nous hàbits el seu desig de canviar la vida comença a fer-se, cada dia, més fort.
Amb aquesta línia argumental, Eric Lavaine, director del film, presenta una comèdia adulta i coral. La quotidianitat li serveix de marc ideal per a mostrar-nos tot un món de dubtes i contradiccions humanes. A poc a poc anem construint una vida amb la que interactuem amb distància. L’avís de mort et torna a col·locar sobre el terreny de joc. Les preguntes més essencials tornen a brollar. I és llavors que observem allò que hem perdut i allò en el que ens hem equivocat… i ens creiem amb possessió d’una veritat vital absoluta. I el nostre entorn ens observa entre la incredulitat i la sorpresa.
Escrita per Héctor Cabello Reyes i el propi director, el film va teixint una reflexió sobre la amistat i el pas dels anys. De com construïm les relacions i de com queden. Un crit a la tolerància i al respecte. En un món on ningú és perfecte i on, finalment, triomfa un amor, no sé si universal o no. En tot cas, jutjar el que fa l’altre no sembla ser una bona tàctica. A través de l’amistat observem qui tenim al davant però, sobretot, ens dóna pistes de qui som nosaltres. Una navegació interessant per les contradiccions quotidianes de l’home modern. De com estimem i de com ens agradaria ser estimats. De com donem via lliure als nostres desitjos i de com entomem els de les nostres parelles. En definitiva, un bon mirall per fer autocrítica. Per posar en interrogant allò que creiem ser i que posa en joc la nostra manera d’actuar.
Sota els paràmetres de l’amistat amaguem molts secrets. Cobrim, perdonem i acceptem l’altre tal com és… però quan aquests axiomes són discutits quelcom entra en crisi. Es qüestionen actituds, persones i demés com a fruit de projeccions personals. Aquella que ens descobreix davant del món amb totes les nostres misèries. En tot allò que hem deixat de fer i que ja no farem. Fresca i sense pretensions, aquesta comèdia fa camí per la via de l’acceptació. La vida, al final, pot ser més senzilla del que ens imaginem.
Envía una resposta