Arribant a les darreres setmanes del Grec 2014, segueixen presentant-se ocasions de veure els grans del teatre passejar-se per Barcelona. Aquesta vegada es tracta de l’espectacle Ubu Roi, el text d’Alfred Jarry dirigit per Declan Donnellan, al capdavant de la companyia Cheek by Jowl.
Quan Alfred Jarry va presentar per primera vegada el text Ubu Roi el 1895, va esdevenir un episodi escandalitzador per a la societat del moment i va obrir la porta als posteriors moviments surrealistes, dadaistes i del teatre de l’absurd. Un text que parteix del Macbeth de Shakespeare, portant-lo cap allò grotesc, de forma obscena i sense embuts. El perill que amaga el poder absolut queda al descobert de la forma més grollera i crua possible.
Declan Donnellan i Nick Ormerod, directors de la companyia Cheek by Jowl treballen aquesta vegada amb la complicitat d’un repartiment d’actors i actrius francesos. Ens presenten un Ubu Roi que sorgeix dels somnis i desitjos més inquietants del fill adolescent d’una família burgesa francesa durant un sopar elegant amb convidats sofisticats. Durant el sopar es van intercalant de forma intermitent dues realitats paral•leles: la del sopar, amb una interpretació realista i convencional que s’estripa en els canvis de llum verdosa amb la història d’Ubu Roi cruenta i còmica alhora, grotesca sense cap dubte, portada a terme en cos i ànima per un repartiment que explota de forma intensa i precisa tots els moments, amb unes transicions perfectament dibuixades. Un magnífic treball coral, a destacar moments com la borratxera de la mare Ubú durant la desfeta dels poders econòmics i judicials per part del pare Ubú.
La direcció aposta pel joc total. El joc interpretatiu usant l’escenografia és fantàstic, i el què inicialment és un menjador perfecte esdevé un camp de batalla: les batedores són espases, les làmpades són corones i del passadís interior de la casa pot sortir-ne un Tsar rus o pot ser una masmorra on es cometen les més brutals tortures.
Es respira un ambient molt Haneketià en la proposta, de crítica cap a la burgesia, sobre la perfecta aparença i allò brut que s’amaga sota la superfície. Brutícia pudent que ningú sembla olorar sota l’aparença neta dels bisons i dels perfums d’alta gamma. Al final, tot el viatge d’acompanyament a la visió del fill adolescent acabarà sense més conseqüències, i ell mateix s’adaptarà a la perfecta vida burgesa sense immutar-se, deixant el públic amb la sensació que tots acabem sotmetent-nos.
El viatge és intens i immens, tant per als actors com per als espectadors. Tothom és allà i la transformació és tan immediata que no dóna temps a respirar res més que l’aquí i ara, contemplant extasiats com tot és un joc de nens. Un joc de nens que ja no són nens i que poden acabar amb la vida de molts i portar la desgràcia a molts més. Un plaer descobrir un treball actoral d’implicació i precisió màxima i una direcció gens complaent, que cerca aprofundir i retornar al joc teatral i mobilitzar la ment de l’espectador.
Es pot veure a: Teatre Lliure
Text: Alfred Jarry
Intèrprets: Xavier Boiffier, Camille Cayol, Vincent de Boüard, Christophe Grégoire, Cécile Leterme, Sylvain Levitte
Envía una resposta