Entrevistem a la finalista al Premi Sant Jordi, Carme Melchor amb una novel·la que transporta al lector a la Barcelona de 1915, moment en què la ciutat és coneguda a tot Europa com “Rosa de Foc”. A “La filla de l’escocès” Melchor va teixint una intriga que combina personatges de diversos nivells socials, siguin històrics o bé inventats, i el rerefons històric del moment, en una novel·la apassionant i que enganxa des de la primera paraula.

Primer de tot, com sorgeix el projecte de “La filla de l’escocès”? Per què una novel·la ambientada en aquesta època i amb aquesta mescla de personatges reals i ficticis.

El plantejament de la novel·la va anar creixent a poc a poc, a partir d’un relat curt que estava escrivint sobre el personatge real d’una dona que va venir a Catalunya acompanyada del seu marit i d’un fill petit. El marit no sabia nedar i va morir ofegat mentre treballava a la construcció de l’embassament de Sant Antoni, a Talarn, Lleida, el 1913. Al investigar sobre aquest fet, la construcció dels pantans al Nord de Catalunya, va aparèixer La Canadenca(La Barcelona Traction Light and Power, companyia encarregada d’electrificar Catalunya mitjançant la força hidràulica); va aparèixer en Fred Pearson, l’enginyer encarregat d’aquest projecte gegantí, un home al que considero que no se li ha fet justícia, donat que enguany el seu nom només s’associa al nom d’una avinguda de Barcelona; i llavors va aparèixer, també, punyent, la Primera Guerra Mundial i les seves conseqüències: l’aturament de les obres d’electrificació a causa de la congelació dels crèdits hipotecaris dels països aliats i el descontent del proletariat que, en quedar-se sense feina, no tenia per menjar. Davant de tot això, de tota la documentació que jo tenia a les mans, la dona del relat curt passà a convertir-se en un personatge secundari d’un projecte molt més gran, on, per força, havien d’aparèixer personatges històrics que donessin credibilitat al moment històric que jo volia reflectir. La interacció dels personatges històrics amb els personatges inventats per mi és una cosa que em fascina i que plantejo amb molta cura per injectar dinamisme al relat.

M’ha sorprès molt favorablement l’ambientació de la novel·la, és fabulosa, com ha estat la feina de documentació? Quant de temps has trigat en tirar endavant el projecte?

 Jo, de petita, vaig viure uns anys al Poble Sec. És clar que el Poble Sec de 1914 devia ser completament diferent, pel que fa a l’ambient social, a l’economia domèstica, costums, botigues, transports, mitjans de comunicació, etc. Però en aquests barris que sempre han gaudit de certa personalitat els carrers i carrerons han canviat poc, i encara s’hi poden trobar establiments d’aleshores, com per exemple Can Quimet del carrer Poeta Cabanyes, on el carboner de la meva novel·la compra el vi, tal com feia el meu besavi. La meva infantesa al Poble Sec va estar envoltada per les converses de la gent gran, quan al capvespre treien les cadires baixes a les voreres i petaven la xerrada. “L’avi deia… La meva besàvia explicava…”, les anècdotes i les històries brollaven amb naturalitat i jo només havia d’amagar-me en un racó del portal i escoltar… D’altra banda, hi ha força documentació de la Barcelona de fa 100 anys, sobretot documentació costumista, que és la que més em va facilitar l’ambientació de la novel·la. Respecte al temps que trigo en plantejar un llibre, recopilar tota la informació que crec necessitar i escriure la novel·la… en el cas de La filla de l’escocès podríem dir que hi vaig estar un any i mig, potser una mica més, si tenim en compte el temps que, un cop acabada la primera versió, em passo revisant i retocant i tornant a revisar i tornant a retocar.

Carme Melchor

Per què la mescla entre thriller i història?

Aquí seré molt concisa: M’agrada molt i molt la novel·la històrica, però considero que el gènere de la Novel·la està per distreure al lector, per treure-li les cabòries del cap; en la novel·la històrica, si es pot, i d’una manera senzilla, es tracta d’eixamplar els seus coneixements i, com qui no vol la cosa, fer-lo reflexionar. Així que, cal ‘amenitzar’ el relat, fer-lo dinàmic i atrapar l’interès del lector des del primer full. Aquesta és la meva primera premissa. ¿Què millor, doncs, que ficar dins la novel·la històrica un assassinat i una investigació policial en una època on no existien les proves d’ADN, i amb prou feines s’analitzaven les empremtes dactilars?

Creus que hi ha similituds entre la Barcelona actual i la de 1915? Allò de la culpa és de Madrid sembla que no ha canviat…

Pel que fa al paper de Catalunya, dins l’escenari polític d’Espanya, res no ha canviat. Gens. He tingut documents a les mans que m’han fet recular en la seva lectura per tal de comprovar la data de l’encapçalament… No descobreixo res que no se sàpiga, pel que fa a la llengua catalana, sempre tan perseguida i menystinguda, potser perquè ‘aquells que manen’ sempre han pensat que és una eina perillosa que ens fa ser diferents. Però és bo saber que fa cent anys als catalans ja se’ns acusava del mateix que se’ns acusa enguany: la insolidaritat, sense tenir en compte que tant llavors com ara Catalunya està formada per una societat plurinacional i generosa, amb una cultura pròpia que només desitja que se la reconegui com a tal. D’altra banda m’he trobat també amb detencions per robaments de ferro i plom i amb Actes dels Plens de l’Excel·lentíssim Ajuntament de Barcelona on ha quedat constància de les picabaralles per casos de corrupció política i de prevaricació… No oblidem que estem parlant del que passava al 1914 i 1915…

Quins projectes tens de cara al futur?

Tinc una novel·la inèdita, ja acabada i esperant editorial, L’infern escollit, contextualitzada en una època molt propera, el 2009; un altre cop Barcelona com a escenari principal i una vila imaginària, Vila Madrona Enlairada, situada al Nord de Catalunya, com a segon escenari. I estic escrivint una novel·la sobre la vida del meu avi patern, pintor, aragonès i sord, de la que em sento, de moment, prou satisfeta. També ha requerit aquest projecte (que he titulat L’hospicià sord i el Rei) una labor d’investigació minuciosa, per tal de fer un paral·lelisme el més acurat possible entre Alfons XIII i el meu avi, a la seva etapa de nens i d’adolescents, ja que ambdós es van conèixer quan el rei als 16 anys visità l’hospici de Saragossa per primer cop i mantingueren a partir d’aquell moment, i en properes visites, llargues converses que el meu avi mai no va oblidar… A voltes, la família és un pou inesgotable d’inspiració.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies