Després d’haver passat pel Mercat de les Flors al desembre, arriba al Teatre Victòria, fins el 27 de juliol, “Sonoritats” a càrrec de la Camut Band, espectacle a ritme de claqué, piano, veus i percussions.
CAMUT BAND és una companyia que neix al 1994 de la unió dels coreògrafs i ballarins Rafael i Lluís Méndez i del percussionista Toni Español i que centra la seva activitat artística en la investigació, creació i exhibició d’espectacles interdisciplinaris d’autoria pròpia, mirant de modernitzar el claqué i mostrant un nou llenguatge musical d’aquesta dansa.
“Sonoritats” no és la primera vegada que es representa a Barcelona. Ja va fer temporada a l’hivern al Mercat de les Flors, i ara es recupera a l’escenari del Teatre Victòria fins el 27 de juliol d’enguany.
“Sonoritats” recrea el món dels ballarins que fan sons i música amb els peus mentre ballen. A vegades les coreografies són a capella i a vegades interactuen amb la música en viu, amb son produïts per diferents materials com la fusta, el plàstic i el metall, i altres vegades compten amb la veu del cantant Jordi Grifell.
Un dels problemes que he trobat a l’espectacle, és que potser l’escenari del Victòria els queda una mica gran. És un espectacle mancat de dramatúrgia i amb un escenari buit on ballen 6 ballarins, i, com que tampoc ho han adornat amb un escenari ni amb un vestuari que llueixi, es veu pobre a sobre l’escenari.
Els 6 ballarins (Guillem Alonso, Sharon Lavi, Maria Bossy, Cristina Méndez, Jordi Grifell i Estefania Porqueras) estan sols a l’escenari, acompanyats només pel joc de llums i la música i els músics. Una escenografia més treballada i un vestuari que no semblés absolutament “casual”, amb certes reminiscències (tenint molta imaginació) medievals, hagués ajudat a no centrar l’atenció totalment en el cos dels ballarins, que, centrats al seu torn en els seus peus i la seva sonoritat, semblaven a vegades desganats de cintura cap amunt.
O potser és que el claqué no dóna per més. O m’ho sembla a mi: arribat un moment tot em sembla una repetició de sons, i potser hagués agraït que m’entretinguessin en altres aspectes. Ja que no m’expliquen històries ni m’emocionen, l’experiència visual i auditiva m’hagués agradat més treballada, més completa, més espectacular.
Els germans Méndez i el Toni Español a les percussions i piano bona feina acompanyant a les coreografies dels ballarins i a les imitacions dels sons de la natura, i fins i tot Toni Español fa de mestre de cerimònies en determinants moments involucrant al públic i les carbasses del seu pare (em terroritzen els espectacles que fan “servir” el públic, això suposo que també és problema meu), però tot i això trobo que a l’espectacle el ritme no acaba de ser rodó, que té mancances. O potser només sóc jo, que el tap dance no em va tocar l’ànima en cap moment.
Es pot veure a: Teatre Victoria
Intèrprets: oni Español, Rafa Méndez, Lluís Méndez, Guillem Alonso, Sharon Lavi, Maria Bossy, Cristina Méndez, Jordi Grifell, Estefania Porqueras.
Envía una resposta