Sonoritats
4Valoració

Després d’haver passat pel Mercat de les Flors al desembre, arriba al Teatre Victòria, fins el 27 de juliol, “Sonoritats” a càrrec de la Camut Band, espectacle a ritme de claqué, piano, veus i percussions.

CAMUT BAND és una companyia que neix al 1994 de la unió dels coreògrafs i ballarins Rafael i Lluís Méndez i del percussionista Toni Español i que centra la seva activitat artística en la investigació, creació i exhibició d’espectacles interdisciplinaris d’autoria pròpia, mirant de modernitzar el claqué i mostrant un nou llenguatge musical d’aquesta dansa.

Sonoritats” no és la primera vegada que es representa a Barcelona. Ja va fer temporada a l’hivern al Mercat de les Flors, i ara es recupera a l’escenari del Teatre Victòria fins el 27 de juliol d’enguany.

Sonoritats” recrea el món dels ballarins que fan sons i música amb els peus mentre ballen. A vegades les coreografies són a capella i a vegades interactuen amb la música en viu, amb son produïts per diferents materials com la fusta, el plàstic i el metall, i altres vegades compten amb la veu del cantant Jordi Grifell.

Un dels problemes que he trobat a l’espectacle, és que potser l’escenari del Victòria els queda una mica gran. És un espectacle mancat de dramatúrgia i amb un escenari buit on ballen 6 ballarins, i, com que tampoc ho han adornat amb un escenari ni amb un vestuari que llueixi, es veu pobre a sobre l’escenari.

Els 6 ballarins (Guillem Alonso, Sharon Lavi, Maria Bossy, Cristina Méndez, Jordi Grifell i Estefania Porqueras) estan sols a l’escenari, acompanyats només pel joc de llums i la música i els músics. Una escenografia més treballada i un vestuari que no semblés absolutament “casual”, amb certes reminiscències (tenint molta imaginació) medievals, hagués ajudat a no centrar l’atenció totalment en el cos dels ballarins, que, centrats al seu torn en els seus peus i la seva sonoritat, semblaven a vegades desganats de cintura cap amunt.

Sonoritats Teatre Victòria

O potser és que el claqué no dóna per més. O m’ho sembla a mi: arribat un moment tot em sembla una repetició de sons, i potser hagués agraït que m’entretinguessin en altres aspectes. Ja que no m’expliquen històries ni m’emocionen, l’experiència visual i auditiva m’hagués agradat més treballada, més completa, més espectacular.

Els germans Méndez i el Toni Español a les percussions i piano bona feina acompanyant a les coreografies dels ballarins i a les imitacions dels sons de la natura, i fins i tot Toni Español fa de mestre de cerimònies en determinants moments involucrant al públic i les carbasses del seu pare (em terroritzen els espectacles que fan “servir” el públic, això suposo que també és problema meu), però tot i això trobo que a l’espectacle el ritme no acaba de ser rodó, que té mancances. O potser només sóc jo, que el tap dance no em va tocar l’ànima en cap moment.


Es pot veure a: Teatre Victoria
Intèrprets: oni Español, Rafa Méndez, Lluís Méndez, Guillem Alonso, Sharon Lavi, Maria Bossy, Cristina Méndez, Jordi Grifell, Estefania Porqueras.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies