Hi ha alguna cosa que no m’agrada de la crítica cultural, una tendència (normalment aplicada per articulistes cansats de parlar de la matèria o persones amb ego descomunal) que últimament és un hàbit. Els articles que em molesten moltíssim són aquells que ens intenten vendre la vida del crític sota la màscara d’un comentari sobre una obra. Es passen frases i paràgrafs sencers parlant sobre com van conèixer a tal autor o si els dolia el cap el dia que van llegir aquell llibre. Sempre m’ha donat la sensació que aquest senyor o senyora que està assegut al teclat, parlant de si mateix, equiparant-se en importància a un artista, m’està prenent el pèl.
I és just el que vaig a fer avui. La meva intenció no és prendre’ls el pèl (sempre que escric sobre el treball d’una altra persona m’envaeix una sensació de responsabilitat que m’obliga a intentar ser el més honest que sóc capaç de ser). Això mai. El que vaig a fer és parlar de la meva experiència en la meva primera visita al mític Gran Teatre del Liceu, on vaig gaudir per primera vegada d’una òpera en tota la meva vida.
Per la meva banda hi havia una mica d’actitud defensiva. quan vaig accedir a tan imponent recinte, la persona que s’encarrega de les invitacions no trobava la meva, i un, que és d’extraradi, s’ho pren tot com alguna cosa personal. Esperava veure gent amb vestits de nit mirant-me per sobre de l’espatlla. Grups reduïts de famílies distingides brindant amb copes de cava i comentant amb ironia els últims esdeveniments socials. Sí, és cert, tots els prejudicis i sentències que albergo són clixés. En la meva defensa diré que segueixen existint aquestes localitats “cegues” on pots accedir a un espectacle d’alt cost però només pots sentir-ho. També vaig poder presenciar com alguna senyora que havia invertit molt en cirurgia mirava escandalitzada a un jove amb el cos tatuat. Però no és menys cert que perquè es produeixin aquests xocs culturals el Liceu s’ha convertit en un lloc molt més obert a tot tipus d’espectadors i espectacles. En les butaques es podien veure joves amb els seus “selfies”, famílies humils assegudes prop de turistes i espectadors de classe acomodada. Era una mescla d’allò més interessant que entretenia a un servidor mentre l’orquestra afinava els seus instruments.
Una obra com “Porgy & Bess” ajuda a aquesta mescla, no requereix amplis coneixements del mitjà, és una obra que s’ha convertit en icona popular. És tot un clàssic de l’escena nord-americana, obra del gran George Gershwin, amb un repartiment gairebé íntegrament format per actors de raça negra. S’ha pogut veure en versió musical de Broadway, en premiada pel•lícula per a cinema i televisió i fins i tot té cançons que han transcendit l’obra, com la famosa – i sublim- Summertime. Quan sonen les primeres frases de la cançó de bressol que canta Clara al seu bebè a Catfish Row, tota defensa per complex de classe, tota argumentació per justificar la falta de coneixements sobre òpera, cau pel seu propi pes. L’art, l’obra mestra, resplendeix als ulls de tots aquells que desitgen contemplar, viure.
Durant gairebé tres hores, l’espectador gaudeix de la perfecció de l’actuació del repartiment al complet, del enginy amb el que s’ha construït el decorat. M’és difícil poder descriure com reacciona el cos i la ment davant l’orquestra en directe, amb tot el catàleg de veus desplegades davant una audiència lliurada. Aquesta obra particularment arribarà als ments que es resisteixin a la lírica, ja que, també, està plena de matisos jazzístics, sonen ressons de l’anomenada cançó de treball, el soul, les percussions africanes o el gospel.
La trista però bella història d’amor del tolit Porgy amb la libertina Bess és una obra bella, visualment meravellosa, una experiència que fará explotar les ments més obtuses i els egos dels quals intentin accedir a ella per primera vegada. Com el d’un servidor.
Envía una resposta