Una joia en forma de comèdia romàntica al voltant dels patrons estètics socialment establerts i dels conflictes que això ens genera.
La casualitat i la persistència de León el porten a conèixer Ivanna. Entre ells s’inicia una relació sentimental. Hauria de ser com qualsevol altre. Però els 136 centímetres d’alçada d’ell posaran sobre la taula prejudicis i valors que els impediran dur-la amb normalitat.
Amb una línia argumental simple i directe ens trobem davant de la sempiterna trobada entre dues persones que s’enamoren. El romanticisme té el seu públic i el tema està més que tractat. El director i guionista argentí Marcos Carnevale, però, dibuixa un film magistral. Amb uns diàlegs fluïts i naturals caminem per una trama plena d’humor, amor i contradiccions. Sorprèn pel seu realisme, lluny de paternalismes o de mofes absurdes. Res no sobra, res no falta: cada escena i cada paraula prenen un sentit únic i necessari.
Quan la diferència apareix el conflicte es fa evident. Vivim en una societat on els rolls i els valors estètics marquen una vida social determinada. L’esclavitud al cànon de bellesa no ve donada, doncs, per la pròpia bellesa sinó pels paràmetres que socialment hem establert com a vàlids. Fins a quin punt som conscients d’aquestes limitacions? Una comèdia que sap posar el dit a la nafra. I que qüestiona a cop de dinàmiques pinzellades les nostres pors. I és que la dificultat, més enllà de l’alçada de l’altre, apareix dins nostre. Quan sentiments i missatges arrelats col·lisionen. Com diu en un moment del film Corina (interpretada sensacionalment per Jorgelina Aruzzi) “estem en una societat de nans mentals”. Per què ens hem de qüestionar allò que sentim quan allò que veiem no encaixa en el nostre model? En aquest cas, la diferència ve en forma de centímetres però podríem pensar-ne moltes altres: la servitud al cos, a l’intel·lecte, a la discapacitat física… Una crítica profunda i lúcida a la façana. A la societat de la imatge.
Pocs films permeten gaudir de l’excel·lència de tots els seus actors. Al protagonisme de Guillermo Francella (León) i de Julieta Díaz (Ivanna) s’hi afegeix un reguitzell d’extraordinaris secundaris. Tots, sense excepció, es posen dins de les sabates d’uns personatges rodons plens de matisos. Aquest fet ens permet copsar un ampli ventall de contradiccions i actituds humanes. De seguida, entren a les ments dels espectadors. Te’ls creus i camines amb ells. Carnevale amalgama fins al darrer detall qualsevol rèplica, situació o anècdota.
Divertida, colpidora i reflexiva. Sense peròs. Podem afirmar que ens trobem davant d’una petita obra mestre. Les formes cuidades fins al final. El fons tractat des del conflicte humà. Un llargmetratge que mereix un reconeixement entre les grans comèdies romàntiques. Una pel·lícula brillant que il·lumina les nostres mirades…. i, de passada, ens obre la ment.
Envía una resposta