Voy a ser mamá
4Valoració

Aleksandra (Valérie Lemercier) és una directiva d’una revista de moda que decideix adoptar un nen rus. Però les dificultats amb què es troba a partir del moment en què arriba el preuat fill la portaran a fregar els seus propis límits.

Per tenir un fill només es necessita una parella rica, capritxosa, sense temps per cuidar al seu primogènit, en la que cada membre tingui un amant i, sobretot, que destil·li poc amor.

La polifacètica Valérie Lemercier (“Palais Royal!”), que de nou i com sempre es posa sota les seves pròpies ordres, encarna a Aleksandra, la directiva d’una revista de moda que decideix adoptar un nen rus. Però trobar una bona cangur, controlar al nouvingut i intentar compaginar la seva vida personal amb la laboral, li resultarà una tasca d’allò més complicada.

Com moltes vegades passa al cinema francès, “Voy a ser mamá” prova de ser una contrapartida cinematogràfica al cinema hollywoodenc extremadament explicatiu. Normalment s’utilitzen el·lipsis temporals per tal que el públic pressuposi (i se li indiqui) l’important de la matèria, deixant de banda les descripcions innecessàries. Però a vegades aquestes descripcions són aclariments i justificacions imprescindibles per al complet enteniment no només de la trama, sinó de la raó de ser i actuar dels personatges, dels motius pels quals canvien de parer entre una escena i una altra; això és, la seva evolució. No obstant això, Valérie Lemercier decideix utilitzar el·lipsis escèniques directament, eliminant així la poca comprensió que podien tenir les accions i el desenvolupament general del film.

voyasermama1

Però al marge de la poca versemblança que desprenen tant la història com els personatges, un se n’adona que Lemercier ha utilitzat malament les el·lipsis en el moment en què mira el rellotge i, en comprovar que només ha passat una hora de film, creu que el temps s’ha parat. L’única cosa que desperta certa atenció i interès són els nombrosos i obvis errors d’edició que apareixen durant la pel·lícula, propis d’una producció de bastant menys pressupost i professionalitat.

Finalment, i sense pretendre-ho, la pel·lícula suggereix un missatge pessimista, donat que el personatge protagonista és una dona capritxosa que només vol al nen quan no el té, com si es tractés d’una joguina. Tanmateix, el pobre nen només vol a la mare quan se sent abandonat i se n’adona que és l’única opció que té. Així doncs, la trama es converteix en una història sobre persones que s’adapten i han de fingir la seva pròpia felicitat.

I amb tot, servidor segueix sense creure’s que només durés 98 minuts.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies