“La Era de Huesos” de Samantha Shannon

"La Era de Huesos" de Samantha Shannon

2014-07-15

6Valoració

“M’agrada pensar que al principi érem més. No molts, suposo. Però sí més que ara.

Som la minoria que el món no accepta…”

Així comença “La Era de Huesos” de la jove escriptora londinenca Samantha Shannon (Regne Unit, 1991), qui amb només 22 anys s’ha convertit, segons alguns mitjans del seu país, en la successora de J. K. Rowling. “La Era de Huesos” és una novel·la juvenil on la seva autora fusiona el gènere d’aventures, el romàntic i el de fantasia amb, i sense desentonar, els elements principals que van catapultar sagues com Harry Potter, Crepuscle i els Jocs de la Fam.

La trama posseeix un únic i absorbent personatge principal: Paig Mahoney Una protagonista de 19 anys que, guarda un poderós secret en el seu interior que la diferència i alhora la destaca de la resta de persones. Ambientada en un Londres futurista i antiutòpic, on a les persones com ella: clarividents, mèdiums, endevins… són considerades enemics públics i per tant se’ls captura i tortura. Això fa que la majoria visqui sota l’empara d’organitzacions clandestines per protegir-se enfront del govern. En aquest escenari, Paig destaca sobre la resta dels seus companys, no solament per les seves aptituds màgiques, sinó també, pel seu caràcter forjat a través d’una traumàtica i solitària infància.

La seva sort canviarà al ser detinguda i traslladada a una ciutat secreta; un submón amb una escenografia entre “Dark City” d’Alex Proyas i “Túnels” de Barry Cunningham. En aquest punt es descobreix que els governants són titelles d’una raça superior, semblant a “L’Hoste” de Stephenie Meyer. Éssers que s’alimenten d’energia i sang dels humans. Paig serà portada davant d’ells i presentada en un teatre, al costat dels altres que també han capturat, en una espècie de flashback del Teatre dels Vampirs que dirigia Arman en “Confessions d’un Vampir” d’Anne Rice. La veritable història comença quan és triada pel seu “Custodio”: el personatge masculí que ha d’entrenar-la, una fusió entre Edwad Cullen i Quatre de “Divergent” de Veronica Roth. Ell haurà de preparar-la per la lluita contra unes malèfiques criatures que amenacen l’equilibri de la Terra.

Un dels millors elements a destacar és l’evolució de Paig en les més de 500 pàgines del llibre. El pas de l’adolescent centrada en les seves necessitats a l’adulta amb la predisposició i la responsabilitat d’ajudar i protegir als altres, queda perfectament palpable pel lector. Malgrat els molts moments d’egoisme, poc a poc, Paig pren consciència del seu entorn i s’implica, tant emocional com físicament, generant el cos d’una interessant trama. La força i determinació d’aquest personatge, que segurament s’anirà desenvolupant en les properes entregues de la saga, és el que la converteix en una heroïna sense pretendre-ho. Un altre personatge a destacar seria el del Custodi, tot i que ho catalogaria més com a secundari. Comença eclipsant amb el seu misteri i el seu enigmàtic comportament, però aviat baixa la intensitat per descobrir que, almenys en aquest primer llibre, és un mer element decoratiu entre dos triangles amorosos creuats.
La resta de personatges, igual que el Custodi, malgrat presentar-se correctament, semblen no formar part de l’acció de la història. Al ser una narració des del punt de vista de Paig, aquests no l’acompanyen amb prou força en les seves decisions, perquè el lector percebi el seu suport.

He de dir, però que com a nou, en veritat, no he trobat res; ja que ni el superflu triangle amorós, mancat de tensió sexual, és innovador. Però no s’ha oblidar que és una novel·la dirigida a un públic juvenil i posseeix tots els elements necessaris per crear adeptes entre els que s’inicien en les sagues fantàstiques-romàntiques tan de moda dels darrers anys. A més, es presenta en un llenguatge estàndard: simple i directe, que afavoreix una lectura ràpida i sense complicacions. També porta adjunt un mapa, diagrames de les “Set ordres de clarividència” i un glossari dels tecnicismes que apareixen al text. Penso que és d’agrair la incorporació d’aquests complements, ja que enriqueixen i ajuden a la comprensió i imaginació dels mons imaginaris.

Malgrat que la meva impressió general de l’obra és bastant fluixa (no pertanyo al tram de “juvenil”), no deixa de sorprendre’m els comentaris que la novel·la porta impresos en la seva contraportada. Estic d’acord que, per al públic al que va dirigida, l’obra és acceptable; no obstant això, i coneixedora de la importància d’una bona campanya de publicitària, crec que en qüestió de vendes no tot serveix. Sobre el concepte de qualitat literària es podrien escriure pàgines, però les grandiloqüents afirmacions d’alguns mitjans, sobre les virtuts d’aquesta obra, les trobo desproporcionades. I, en referència a la cita de Wired: “L’Era dels Ossos és la novel·la que J.K. Rowling i William Gibson mai van arribar a escriure”, reconec que crec a ultrança en la ironia, com la millor arma que posseeix un escriptor contra el món que li envolta; per aquest motiu, no sé si convertir-me en lectora de la revista nord-americana “Wired” o desestimar la idea per considerar-la premsa sensacionalista.

Samantha Shannon demostra posseir molt de potencial com a escriptora, però encara té un llarg camí per recorre, si vol igualar-se als autors amb qui la comparen.