Un crit i un tret de pistola són el principi i el final de Mata’m, una obra que ens parlarà, d’una manera original i novedosa, del desig d’un home de posar fi a la seva vida. Comèdia negra o vodevil tenyit per Chartreuse verd, Mata’m no ens deixa indiferents.
A Mata’m se’ns presenten quatre personatges singulars que ens expliquen el seu moment vital al voltant de la barra d’un bar que ha tancat per sempre més. Un d’ells, el propietari (Francesc Orella) vol morir. S’ha cansat de viure i busca còmplices en l’aventura de posar punt i final a la seva vida.
La seva dona, ex-prostituta (Àurea Màrquez), la seva filla, que creu que és una ballarina dotada de talent i que somia en conquerir Nova York (Carlota Olzina) i el seu amic ex-presidiari condemnat per l’assassinat per gelosia de la seva dona (un enorme Boris Ruiz amb un paper a mida) seran els còmplices en aquesta encreuada vital del nostre personatge principal.
Mata’m es disfressa de comèdia negra, de vodevil amb una certa pàtina filosòfica i fins i tot una mica de western. És un text estrany i desconcertant. Són uns personatges excèntrics i histriònics a vegades (sobretot elles). En definitiva, és una aposta molt personal de Manuel Dueso, dramaturg, autor i director de l’obra. El text destaca per la seva originalitat i pel seu intent de fer quelcom diferent, amb un segell molt propi, però que acaba resultant una mica confusa, no se sap ben bé per què. Ens agraden moltes coses i ens desconcerten i avorreixen tantes altres. La seva dilatació en el temps (tenint en compte que sabem des de ben aviat qui és el mort, qui l’assassí i perquè volia morir) no ajuda a la concentració, els personatges (una mica massa histriònics) de les dones dispersen, i la dissertació filosòfica sobre allò humà i allò diví té moments excelsos, té moments de gran sentit de l’humor, però té una durada excessiva i una certa incoherència en el conjunt.
Les actuacions són notables, cosa fàcil de preveure amb la solvència provada de la majoria d’actors. Ja hem destacat el gran paper, bombonet, de Boris Ruiz, però els altres no es queden enrere. L’escenografia i el continu girar de la barra del bar manca una mica de sentit, així com la disposició central de l’escenari envoltat de públic, que no té una justificació massa clara i tampoc dota de més dinamisme a l’escena. Els flaixs-bacs sí que estan més aconseguits a l’hora de fer la funció més dinàmica i de observar als personatges des de diferents perspectives.
El que sí que és segur, és que l’obra no deixa indiferent. Cosa bona.
Es pot veure a: La Villarroel
Text: Manel Dueso
Intèrprets: Àurea Márquez, Carlota Olcina, Francesc Orella, Boris Ruiz
Ahir vaig tenir la mala pensada d’anar a veure “Mata’m”. D’entrada la mise en scène em va agradar: la sala Villarroel és oval, amb espectadors a banda i banda de l’escenari i hi ha un joc de llums molt aconseguit per canviar de decorat. Però tan bon punt va començar l’espectacle, em va semblar una enredada descomunal. Si el senyor Dueso es pensa que ha aprofundit sobre temes com la vida i la mort, l’amor, l’amistat, les relacions de parella etc, crec sincerament que va molt errat: la pobresa d’idees de “mata’m” és delirant. La confusió rau en el fet que l’autor està convençut que només utilitzant vulgaritats, és a dir, anant més enllà amb la paraula i l’efecte grotesc, pot aconseguir una idea original. Poso un exemple: a la conversa de mare i filla després d’haver incinerat el pare, les dues dones es pregunten què hi ha a l’urna de les cendres: què potser només hi és la caixa i del pare n’han fet una hamburguesa? Acte seguit, imaginen com se’l menjaran. Amb ketchup, potser? També disserten sobre els cucs que es mengen el mort (en aquest cas tan original ja se l’han començat a menjar quan encara és viu). Però el moment més romàntic de tots, el zenit de l’espectacle –quan la prota se enamora definitivament de l’Arnal- és quan ell s’estira a terra i li demana que el pixi. En fi, senyor Dueso, no tinc paraules. Em sembla que hi ha molts llocs a Barcelona on vostè podria fer realitat el seu somni secret sense omplir de merda el festival del Grec. Sembla que el senyor Dueso, amb tot el que els he explicat i més, vol sacsejar l’espectador. Dono fe que ho aconsegueix. L’espectador queda tan sacsejat com quan el Barça perd 5 a 0 al Camp Nou jugant contra el Madrid. Per això suggereixo al Sr. Dueso que tradueixi aquesta obra infecta al castellà i la vagi a representar a la capital del regne. Els que volem que Barcelona sigui una capital cultural aquest tipus d’espectacle ens fa vergonya, ens entristeix i, certament, ens sacseja dels peus fins al cap.